大家好!
Hola a tothom! Què tal? Escric aquest blog per anar-vos contant les meues experiències per la Xina. Crec que ara ja he passat aquells primers dies en què tot és nou i costa tant adaptar-se, però estic segur que no deixaré de veure coses noves i diferents mentre estigui aquí perquè, com deia l'Obèlix dels romans: "Estan bojos estos xinos!". El desconeixement, tot allò que és diferent a nosaltres, posa a les persones en posició de defensa. És algo totalment natural, ho fa el nostre sentit de supervivència, però per sort també tenim el do de la curiositat, que ens empeny a conèixer lo desconegut, i és així com aprenem coses noves i evolucionem com a espècie. Aquí a Xina podré veure les costums i tradicions que són tan diferents a les nostres en tots els aspectes de la vida. Ens preguntem: I això per què ho fan així? Acostumem a pensar que la nostra manera de fer és millor, però si ells ho fan d'una altra manera és perquè també porten molt de temps fent-ho així i els hi funciona. Per tant, espero aprendre molt de la seva cultura per poder-ho combinar amb la meva pròpia cultura, la catalana, i poder créixer com a persona. I ara, deixo d'avorrir-vos amb els meus pensaments i començo a explicar-vos les meves experiències.
A tot arreu hi ha millors i pitjors persones, però de moment els xinesos m'han donat la sensació de ser bona gent. Ja a l'avió de Frankfurt a Shanghai em vaig sentar al costat d'una noia xinesa i vam acabar sent amics. Vam estar parlant durant gairebé tot el viatge i hasta vam mirar una peli junts. Per cert, molt agradable viatjar amb les línies aèries alemanyes. No sé si ara la majoria d'avions ja ho tenen així, però cada seient podia seleccionar la pel·lícula/música que vulgués i l'oferta era bastant actual i variada. Per exemple, de música em vaig posar a escoltar l'últim disc de Black Sabbath, tret aquest mateix 2013. Com el viatge va ser de nit, també vaig dormir. Així que entre una cosa i l'altra no se'm va fer gens pesat. Ja veurem què passa a la tornada!
En arribar a l'aeroport de Shanghai, vaig conectar-me al whatsapp per informar a la família i als amics que ja havia arribat a la Xina, però aquella va ser, de moment, l'última vegada que em vaig conectar a un lloc wifi amb el mòbil. He trobat altres llocs gratis però no em funcionen, així que ja veurem. En sortir de la zona de recollida de maletes, em vaig trobar amb un llarg passadís de xinos amb cartells amb noms escrits o oferint taxis cridant en anglès. Sort que ja m'havien avisat d'això i vaig seguir de dret cap a la zona oficial dels taxis. Allí vaig pujar a un i ja em vaig trobar amb la primera situació en què l'anglès no em servia de res. Portava escrit en caràcters xinesos la direcció de la Universitat, però em vaig poder fer entendre amb el meu baixet nivell de xinès. Fins ara, m'he aconseguit fer entendre amb el poc que sé, en situacions en què l'anglès no serveix de res, així que de moment estic content. Però tornant al taxi, de fet, em va costar més d'entendre quan li vaig preguntar on estava el ganxo del cinturó. Al cap d'un rato vaig entendre que havia d'aixecar el seient i treure'l d'allí baix. Això dels cinturons dels taxis és una situació que ja s'ha repetit alguna altra vegada, però després ja seguiré parlant de la seguretat vial que és un altre tema interessant... A dins del taxi, tenia una pantalleta davant on s'anaven alternant anuncis molt raros, no tant com els dels japonesos, però de l'estil. Per la finestra podia veure la carretera que ens portava cap a la ciutat, començava a veure el skyline, la silueta de la ciutat, i també vaig començar a comprovar que totes les senyals i molts dels cartells de Shanghai estan escrits en xinès i també en anglès. Això demostra que és una ciutat molt occidentalitzada comparada amb altres ciutats de Xina. Bé, i finalment vaig arribar a l'adreça indicada.
Em trobava dins la ciutat de Shanghai, en un carrer com qualsevol altre, com podria ser-ho el carrer de Sants de Barcelona, fins i tot no tan ample, però en versió xinesa, clar. Vaig dirigir-me a l'entrada de l'adreça indicada, 655 Panyu Road, per si us interesssa. Aquí és per on entro i surto normalment del campus de la universitat, simplement perquè és la sortida que em queda més a prop, llàstima que no és tracta de la preciosa entrada de la Universitat Jiaotong que teniu aquí de foto al fons del blog. Allí em van indicar com arribar al meu edifici, estava a prop i va ser fàcil, i a l'entrada ja em vaig trobar amb altres estudiants que havien rebut la mateixa beca que jo i ens vam presentar. Vaig registrar-me i vaig fer cap a la meua habitació. Com ja sabia, era una habitació doble, però no hi havia ningú encara. Estava bé, era gran i em vaig instal·lar. Hi havien adaptadors per als cables europeus, una mica cutres, xinos' style, però no em podia conectar a internet perquè necessitava un cable i esperar a demà a que em donessen el número IP i tot això. Vaig anar a comprovar les instal·lacions de l'edifici. Cada pis té lavabos per nois i per noies. Em van ensenyar com funcionen les dutxes. Tecnologia alemanya però una mica raro. Has de posar la targeta dels diners de la universitat a un aparatet i et cobren dos yuans, molt poquet. La qüestió és que quan la poses i comença a sortir l'aigua, hi ha un compte enrere que et dona temps de sobres, però si t'estàs menos rato et cobren el mateix. No veig a on està l'estalvi d'aigua... Bé, els pixadors tenen un sistema electrònic que quan t'apropes tiren una mica d'aigua i quan t'en vas ne tornen a tirar, molt modern. I després, a cada lavabo hi ha una tassa de vàter i un vàter sense tassa, suposo que ja ho enteneu. El problema és que el paper te l'has de portar tu. Així que vaig decidir sortir a comprar tot el que em fes falta.
La majoria dels establiments em semblaven de menjar, així que vaig haver de preguntar. Amb la primera persona no em vaig aconseguir entendre, però després una noia em va ajudar. Em va indicar on comprar cada cosa que necessitava, fins i tot la targeta per al mòbil, així que ens vam fer amics. Ens parlem a través d'un messenger xino i, com que viu a prop, algun dia quedem per menjar. Per això he dit abans que aquí la gent m'està semblant amable. Per exemple, als establiments, molts entenen que vas perdut, i t'ajuden en el que poden per fer-se entendre. El menjar és xino, similar al dels restaurants de Catalunya, però una mica diferent i més variat. També picant si ho demanes. Notes que la gent et mira perquè ets un guiri, a mi no em molesta, i els primers dies menjant en palillos alguns hasta s'en rien. Però lo dels palillos ja vaig millorant. Per exemple, he menjat els típics bols de sopa calenta en tallarines, i trobo que és de lo més difícil d'agafar, però ho acabes aconseguint. Ah sí, al carrer també te n'adones d'allò de lo de la seguretat vial que us deia abans. Els passos zebra no serveixen per a res, els cotxes sembla que sempre tenen preferència abans que tu. Als semàfors se paren perquè crusen altres cotxes, però si poden passar i tu que vas a peu ho tens en verd, si ell arriba abans no se pararà. Així que creuar el carrer és com jugar al joc aquell de la granota en què has d'esquivar los cotxes. A part, molts xinos van en bicicleta o en unes scooters elèctriques que no les sents venir. Per cert, aquí tenir bici és com tenir un camión, he vist a un tio portar una càrrega flipant en bicicleta, al·lucinant. Ah, i com a la Cava, aquí ningú porta casco. Pots veure tranquilament a un pare, a una mare i al fill, los tres dalt la moto i sense casco, i tant normal... XD
Lo mal de tanta gent és la contaminació. Sembla que a Pequín és pitjor, com a mínim aquí la gent no va en mascaretes, però el cel mai està clar. Les estrelles casi mai les pots veure i la lluna jo encara no l'he vist. Parlant de la nit, la festa també és diferent. Sols tenir l'entrada gratis i alguna beguda a les típiques discoteques per a guiris, on la majoria són d'extrangers i la festa s'assembla a la de la zona guiri de Barna. Però també pots anar a discos xines, on la pista de ball és petita perquè hi ha un munt de taules on la gent beu i se demana hasta menjar, i on los greus los posen tan alts que sembla que no pares de vibrar. Sortint de la festa te sols trobar xinos i xines rotxant, jo crec que aguanten menos perquè en general són més petits. Una nit mos vam trobar un home que demanava diners en un mono, ja vos passaré la foto del mono. Allò ja semblava la peli de Resacón. Ah, i a la nit si vols menjar, enlloc de kebabs tens barbacoes mòbils al carrer que fan pinxitos, molt bons.
Esta setmana ja he començat les classes a la universitat. Trobo que estan bé perquè és just el meu nivell. Així puc repassar algunes coses que ja sé com també aprendre'n de noves que encara no sabia. A classe estic amb gent de diferents països, on també hi ha tres espanyols amb qui em porto bé. El campus és gran, no tant com el de l'Autònoma, però té tot tipo d'instal·lacions. Pistes de bàsquet, camp de fútbol, restaurant, bugaderia... Per cert, quan vas a la bugaderia has de deixar la roba allí i una senyora se n'encarrega de tot, hasta te plega la roba, jeje! A les pistes de bàsquet hi sol haver gent jugant, i l'altre dia vaig descobrir que el jugador xinès de la NBA, Yao Ming, va estudiar precisament en aquesta universitat. Com ja he dit al principi, l'edifici on tinc l'habitació està dins del campus, i aquí convisc amb altra gent extrangera, o sigui, coreans principalment, i després també amb l'altra gent de la beca que són d'arreu del món. És precisament amb aquests amb qui quedo sovint per visitar la ciutat o sortir de festa. També amb el meu company d'habitació, un noi alemany, que va arribar el tercer dia, però que tampoc acostuma a estar massa per aquí perquè comparteix un pis amb la seua novia aquí a la ciutat de Shanghai. A més, he fet amistat amb un noi de Tailàndia després que em veigués portar la camiseta dels Guns 'n' Roses. Li agrada molt el rock i quan li vaig dir que cantava en un grup va flipar. Ja li he passat les cançons d'Askama 'n' Rama per a que les vaigue extenent, jaja!
El clima aquí és més humit del que m'imaginava i aquests dies està fent tanta calor que acabes suant inevitablement. Trobo curiós que, a diferència de natros que sempre busquem anar a la platja per a posar-mos morenos, els xinos volen tenir la pell blanca i els dies de més sol és normal veure a noies caminant en parasols. També hem tingut unes quantes tempestes, així que el temps és una mica inestable. Precisament el matí que vaig veure el cel més clar i feia més calor, a la tarde va caure una gran tormenta. Només espero que la calor aguante i l'hivern no sigue més fred que el de Catalunya.
Finalment, comentar que aquí se us troba molt a faltar a tots, especialment a la gent de Xerta. Llegir el llibre va ser molt emocionant i no negaré que alguna llagrimeta va caure. El facebook no funciona massa bé però em vaig conectant per veure el que feu. Llàstima no haver pogut estar a la cadena humana per Catalunya. Amb la família parlem casi cada dia per l'Skype així que ja sabeu que estic bé. També trobo a faltar a l'Oli! :3
Per cert, abans d'acabar per avui... El títol del blog fa referència a una obra literària clàssica xinesa, Viatge a l'Oest, que explica les aventures d'un monjo budista en la seva peregrinació a l'Índia. La veritat és que no l'he llegit, tot i que espero algun dia fer-ho. Si investigueu una mica sobre aquesta obra i coneixeu els meus gustos, entendreu llavors perquè l'he triat per posar nom al meu blog. A part d'això, espero passar moltes aventures per poder contar-vos-les! ;)
Gràcies per llegir-ho tot fins al final. Això és tot per avui. Fins el pròxim post,
Gerard Morales Arasa
Adéu amics! Ha!
