Els temps canvien

天气很冷！

Hola! Vinc del futur i us porto un detergent o les meues històries. Què preferiu? Segurament voldríeu que us portés alguna cosa més útil si vingués d’un futur llunyà, però la realitat és que vinc d’un futur de només 7 hores més endavant, així que no tinc res millor que oferir-vos. No, tampoc tinc una màquina del temps, per tant la principal diferència entre el meu últim post i el d’avui és que el dissabte a la nit vau canviar l’hora i vam passar de portar-mos només sis hores de diferència a portar-mo’n set. Quin gran canvi, eh? Aquí a Xina no fem estes coses tan rares que feu vatros com és lo canvi d’horari, però m’he passat un rato estudiant-ho i crec que ja he entès com funciona. Suposo que no fa falta que vos ho explique, precisament a vatros que ho vau viure en directe i ho sabreu millor que jo, però diria que la cosa va anar més o menys així: A les vostres 2:00 AM aquí eren les 8:00 AM nostres, però a les 3:00 AM vostres, les vostres 3:00 AM van passar a ser les 2:00 AM vostres quan aquí eren les 9:00 AM nostres i les nostres 9:00 AM respectivament. Si algú s’està perdent en los càlculs que agafe la calculadora. Si no, proveu a llegir-ho ràpid i en veu alta que mola molt. Què dieu? Que preferiu lo detergent? La veritat és que se m’ha acabat. Lo qual me recorda que n’he d’anar a comprar. Arrodonint, aquí teniu les meues històries.

He triat el títol de “Els temps canvien” per a aquest post, no pel rotllo d’espaitemps del primer paràgraf, ni tampoc perquè pense que està canviant la meua manera de ser o que m’està afectant el fet de portar aquí a Xina 55 dies, 7 hores, 16 minuts i 42 segons, sinó simplement perquè el temps atmosfèric està canviant. Sí, cada vegada fa més fred, depèn una mica de la setmana, però en general les temperatures van baixant. Durant la llum del dia no sembla tan greu: T’aixeques de matí, obres la finestra i notes que és un bon dia, llavors penses que no et cal ni agafar la jaqueta per sortir. Després, arriba el migdia i les temperatures són tan agradables que fins i tot diries que pots anar en màniga curta pel carrer. Però en realitat tot és una trampa. Perquè quan comença a amagar-se el sol, els primers en notar el fred són els teus braços. Sense dir-te ni una paraula, ells mateixos et van demanant que els abraces. Estàs a fora al carrer, notes que tens les mans glaçades i t’adones que fa una mica de vent. Progressivament, la sensació de fred entra a dins del teu cos i aquest es va encongint lentament. A la nit, quan tornes a l’habitació i et quedes allà sentat, notes com els teus peus es van gelant, molt a poc a poc...  Paro ja, no? Per sort, el meu edifici està dins de la universitat i quan surto de classe em puc anar a canviar ràpidament. Ara sempre que surto i és de nit, ja tinc el meu estimat buff completament en mode ON. Quan vaig a dormir també tinc la manta ben posada al llit i ara l’únic que em fa falta és comprar-me urgentment uns calcetins ben dobles, perquè els meus peus m’estan matant! Bé, suposo que tot això és lo normal a la tardor, però és que tinc entès que vatros encara esteu tenint calor, quina enveja! A més, uns companys m’han explicat que aquest juliol va ser dels més calorosos que hi ha hagut a Shanghai, i certament quan jo vaig arribar al setembre la temperatura era totalment d’estiu. Diuen que a l’hivern el fred és molt pitjor, però com que precisament és ara el “canvi de temps”, pos resulta que hi ha un constipat general, sobretot entre els estrangers, i mai saps qui serà el següent en caure. Reseu per mi.

Des de la setmana passada que la gent ja s’ha estat preparant per al Halloween. Discoteques i pubs ja tenen les decoracions preparades i tothom va a mirar disfresses a les botigues. Com que ells no celebren Carnaval, pos a Halloween van de qualsevol cosa, i el dissabte a un bar ja n’hi havien uns quants de disfressats. No sabeu lo raro que és veure a un xino disfressat de Jack Sparrow. Sí, les tradicions dels nord-americans s’imposen a tot arreu, i més a una ciutat tan occidentalitzada com Shanghai. Però tranquils, pel carrer he vist que a vegades se posen paradetes a vendre castanyes, així que jo també podré celebrar la Castanyada. El xino que les ven no s’assembla massa a la tradicional castanyera, ni les sabates li fan cloc cloc, però ja servirà. Al bar que vos contava que hi havien xinos disfressats de Jack Sparrow, Superman i altres personatges que la meva ment no vol recordar, va ser on vaig veure El Clásico, que és com el coneixen aquí. Em van acompanyar tres amics de la beca Confuci, però diria que cap d’ells no hauria vist el partit si no hagués sigut per mi. És un bar que està molt a prop de la universitat amb vàries teles on posen partits de diferents esports del món occidental. Tot i que la meitat dels clients són xinesos, està pensat per a un públic estranger. El nom: Koala Bar, ho diu tot. En realitat, tots els bars que hi ha per aquí són així; més que bars, són pubs. La cultura dels bars no existeix a Xina, així que lo més semblant que pots trobar per aquí són aquests pubs d’estil anglès/americà. La veritat és que estan molt bé, hi ha gent d’arreu del món, la música és bona, són xulos per dins, però el problema és que els preus són alts.

En fi, tornant al Koala Bar, vaig allargar-me allí el divendres per preguntar si podria veure el partit entre el Barcelona i el Madrid. Òbviament, ho vaig preguntar en xinès i el cambrer em va contestar preguntant-me que a quina hora el farien. Li vaig dir que a l’endemà a les dotze de la nit i llavors em va preguntar que quants aniríem a veure’l. Se pensava que només aniria jo sol, però li vaig dir que seríem uns tres o quatre, i ja em va dir que sí, que allí el podríem veure. No les vaig tenir totes fins l’últim moment. A més, al principi només vam arribar jo i un altre allí, els altres dos van venir més tard, però el senyor ens va posar molt amablement el partit a una de les teles. Com que n’hi han unes quantes, pos les teles no tenen veu i lo que sents és la música del lloc. A part, els únics del bar que miràvem aquell partit érem natros. Així que entre això, i els xinos disfressats per allí de festa, pos l’ambient no era molt futbolero que diguem, però com a mínim el resultat va ser positiu. Lo fort és que a l’endemà li vaig preguntar a un amic tailandès del meu edifici si havia vist el partit (té una camiseta del madrid), i va i em diu que l’havia vist a la tele de la seua habitació. Tots tenim tele a l’habitació, però jo no l’he encès mai ni m’hauria imaginat que podria veure el Barça-Madrid a un canal normal de Xina! La veritat és que també esperava trobar-me un ambient més animat i futbolero al bar, però si ho hagués sabut, hauríem anat a comprar cerveses al badulake i l’hauríem vist a l’habitació. Probablement, d’aquesta manera i amb les cerveses més barates, hauria enganyat a més gent per a veure el partit i hauríem sentit la retransmissió... en xino, però segur que mola.

Parlant de fútbol, l’altre dia vaig anar a una altra universitat de Shanghai a veure com jugaven els meus amics tailandesos a un petit torneig. Diria que la resta d’equips contra els que jugaven eren de només xinesos, però no ho puc assegurar, encara no sóc tan bo diferenciant-los. Jo havia anat allà només a mirar als meus amics, però com és normal, no vaig poder evitar fixar-me també en els altres partits entre asiàtics. Veure jugar a tots aquells equips va ser com llegir un poema: quin estil, quin control, quines passades, quin tiki taka, quin jogo bonito... Bé, a qui vull enganyar? Eren tots uns paquets. No com el F.C. Xerta que, per citar un exemple qualsevol, aquest mateix dissabte van guanyar 4 a 1, jujuju. Però la veritat és que allò del torneig encara va ser prou emocionant, perquè els meus amics van remuntar el primer partir que van jugar i a més el segon el van guanyar. A l’endemà van tornar a anar-hi a jugar les finals i van perdre. Van tornar tots mig lesionats... és que aquell dia no estava jo per animar-los.

Però això sí, lo que li fa falta al Xerta i en lo que són millors los xinesos que natros és en les animadores! Aquí hasta a les competicions més pachangueres està lo grupet de noies, totes vestidetes igual, que no paren d’animar alhora. La veritat és que quan les sents fan bastanta gràcia. Últimament, a les pistes de bàsquet de la universitat, cada cap de setmana fan uns partits que acudeix un munt de gent. Sembla una competició mig important, i no pares de sentir com animen i criden. Aquí les animadores ja són d’un nivell més alt, en pompons i tot. Jo diria que a aquí a Xina això de les coreografies agrada bastant. Ho dic perquè he vist altres grups de gent “ballant”(entre cometes), seguint com una coreografia al mig del carrer i en la música a tota pastilla. Les cançons passen de ser de música electrònica xinesa a música tradicional xinesa i viceversa en unes mescles que no saps on està el límit d’un estil i l’altre. Lo bo és que la gent que ho balla acostuma a ser gent gran, sobretot senyores, que jo diria que són les mares de les animadores que us deia abans. Precisament l’altre dia, un grup de senyores balladores salvatge va aparèixer a la pista d’atletisme mentre jo estava corrent. Cada vegada que passava per davant seu augmentava la velocitat, ara que no sé per quin motiu exactament...

A l’anterior post us vaig comentar que començava classes de Tai-txi-txuan i de Wushu (Kungfu). Molen molt. Són dos estils molt diferents però que te n’adones que comparteixen algunes característiques. Vam començar la primera classe de Tai-txi fent com uns exercicis de preparació. Havies d’anar fent uns moviments molt lents en los braços i mans, controlant la respiració, i al final juro que notava com si controlés energia en les mans. Lo professor mos va explicar que l’energia, o el “qi” (txi), sortia a través del centre de les nostres palmes de les mans. Com que el professor només parla xinès, la majoria de les coses que mos va explicar el primer dia no les vaig entendre, però realment semblava molt interessant tot lo que deia. A Tai-txi vaig en unes noies japoneses, que tenen més bon nivell de xinès que jo, però el seu anglès és una mica justet, així que hauria sigut difícil poder-me explicar tot el que havia dit el professor. Aquells exercicis de preparació no els hem tornat a repetir, i des de llavors hem anat aprenent diferents moviments de Tai-txi. Cada moviment és diferent, però els anem lligant i creem una seqüència des del primer fins a l’últim que hem après. Tots els moviments són lents però fluïts, coordinats en la respiració. Ja vos els ensenyaré quan torne, però per fer-vos una idea, vistos des de fora s’assemblen a les típiques postures de les arts marcials que coneixem de la tele. Per exemple, a un moviment fem la famosa posició de la grulla, i a un altre sembla que estiguis fent un Kamehame! XD La veritat és que és una classe que m’agrada molt. A més, el professor para molta atenció en mi i em corregeix les postures. Com que el tai-txi en realitat és una art marcial, moltes vegades m’ensenya la utilitat de fer bé una postura per defensar-se del suposat atac d’un rival.

Així, mentre el Tai-txi-txuan és lent i suau, el Kungfu és ràpid i dur. Per al Kungfu val molt la pena fer bons estiraments abans de començar. Comences aprenent els cops bàsics; un és en lo puny tancat i l’altre és en la mà oberta en los dits junts i totalment verticals, excepte el dit gros. Cada cop que fas sempre s’ha d’efectuar ràpid en el moment en què el mestre ho ordena. Els cops són moviments molt explosius. També està la forma del puny de grulla, que ja vos he comentat abans. Després d’això, hi ha tota una sèrie de posicions de cos que la veritat és que cansen molt. Bàsicament, consisteixen en: baixar molt el cul flexionant una o les dos cames, mantenir el tronc sempre vertical i en la direcció corresponent i, ocasionalment, practicar els cops de puny que he dit al principi. Per exemple, una posició és la del cavall. Obres molt les cames, baixes lo cul fins formar un angle recte en cada cama, tronc vertical, i aguantes allí com si estesses cavalcant, i llavors practiques los cops de puny. Una altra posició és formar un angle recte en una cama cap a endavant i l’altra cama estirar-la cap enrere, la qual és una posició de cames que també fem a Tai-txi. Es pot dir que a les dos classes lo que més treballem físicament són les cames. Després, al Kungfu, també fem una sèrie de moviments que recorden a la lluita. Aquí el professor també ens ensenya les utilitats defensives de cada moviment; les ofensives són més òbvies. L’última cosa que ens va fer fer era dificilíssima. En los braços oberts, havíem de pegar patades i arribar-mos a les mans. L’única que ho podia fer és una noia que és súper flexible i que ja havia fet Kungfu abans durant dos o tres anys. Ella és una noia d’aspecte asiàtic però que és dels Estats Units i que també ha vingut aquí amb una beca de l’Institut Confuci. Per tant, vivim al mateix edifici, mos coneixem i som amics, així que a vegades mos fa classes particulars a mi i a altres de Kungfu. En resum, tant lo Tai-txi-txuan com lo Wushu, per lo que he pogut aprendre de moment, es basen en una bona postura, coordinació, disciplina i control de l’energia... com a mínim!

Ja per acabar, dir-vos que la setmana que ve tinc los exàmens parcials. Després ja hauria de començar a estudiar per a un altre examen que tinc l’1 de desembre. I finalment estan els exàmens de gener que seran els més difícils. Així que no se quines històries podré continuar contant-vos que no siguen d’estudiar i estudiar. Voleu que vos ensenye xinès? Quan torne vos faig classes. Us ho faré baratet, jeje. En fi, que els temps canvien, les persones també, però quan penso en tots vatros, segueixo sent el mateix de sempre.

Que tingueu una bona Castanyada! I un molt bon Sant Martí! I no falteu a la proclamació de les Pubilles! Que encara que este any no puc ser el presentador, assistiré allí en l’ànima, ja ho veureu! ;)

Fins el pròxim post,

Gerard Morales Arasa

PD: Mentre escrivia això, ja no m’aguantava més del fred, i he engegat la calefacció a l’habitació per primera vegada. Ara ja estic calentet... :)

El primer mes i una mica més

好久不见!

 

Pos sí, ja fa una mica més d’un mes que estic a Shanghai, el clima ja comença a ser més fresc i la veritat és que estes setmanes m’han passat volant. No us penseu que no vos enyoro, si cada dia penso en vatros! Però sóc conscient que no estaré a Xina realment durant molt de temps i per això el temps em passa ràpid. De fet, em vaig informant de com us va per allà, a l’altra punta del món, i en general sembla que tots esteu prou bé. Lo que sí que és una autèntica guarrada és això dels terratrèmols. Us juro que em bull la sang quan veig que als rics no els importa posar en perill la vida de milers persones només per guanyar més diners, i encara més si es tracta de les Terres de l’Ebre, llavors ja és personal... Però bé, us torno a escriure per contar-vos les meves anècdotes aquí a Shanghai. Ara ja fa unes quantes setmanes del meu primer post, sé que molts ja esperàveu el segon, però és que no sempre estic inspirat per escriure. Intentaré escriure més a sovint, però no prometo res! :P

 

Recordeu que al primer post us vaig dir que encara no havia vist la lluna? Pos va ser acabar de publicar-lo, sortir al carrer i veure-la! En realitat, veure la lluna a Shanghai és difícil perquè hi ha molts edificis alts, així que lo millor és trobar algun lloc més obert si la vols veure. Resulta que ara surto a córrer de quan en quan i aquí, al campus de la Universitat, hi ha una pista d’atletisme. Allà va ser on la vaig veure mentre corria. A la pista d’atletisme també trobes coses curioses. Acostuma a estar plena de xinos donant voltes, molts van caminant, i alguns ho fan en texans i roba normal. Això no hauria de ser cap problema, però realment hi ha tanta gent que dius: I no poden anar a caminar al carrer? Jeje! La veritat és que mentre vas corrent has d’anar fent ziga-zaga esquivant-los però, com a mínim, això ho fa una mica més entretingut. Lo més curiós són aquells que van caminant d’esquena, no ho acabo d’entendre, però suposo que deu servir per millorar l’equilibri o alguna cosa així. Com que al mig de la pista hi ha un camp de futbol, durant el dia hi ha gent allí jugant i durant la nit algunes persones van a seure o beure cerveses, tal i com faig jo amb els companys d’aquí. Als voltants de la pista hi ha barres per estirar, fer exercicis i hasta una paret que la gent aprofita per a jugar al frontó. A més, per allí també veus a gent practicant tai-txi, així que ara ja us podeu imaginar com està allò de ple. Per cert, esta setmana que ve començo classes de Tai-txi-txuan, o sigui, “tai-txi”, i també començo classes de Wushu, o sigui, “kungfu”, ja vos explicaré què tal.

 

Volia parlar-vos de la lluna, perquè el cap de setmana del 21 de setembre va ser el Festival de la Lluna o Festival de la Mitja Tardor. Resulta que el 15è dia del 8è mes lunar és l'anomenada "Mitja Tardor", la seva nit s'anomena "Nit de la Lluna" i és precisament la nit en què es pot veure millor la lluna plena. No és mentida. Els xinesos tenen la bonica tradició de quedar aquella nit amb els seus familiars per anar a contemplar junts la lluna plena, mentre mengen els típics “pastissets de lluna”. A més, és també una forma de comunicar-te amb la persona que trobes a faltar, perquè encara que estigueu separats, saps que els dos estareu la mateixa nit mirant la lluna a la vegada. Clar, si l’altra persona està a l’altra punta del planeta, la diferència horària farà que no pugueu mirar la lluna a la vegada, però bé, ja m’enteneu... Hi ha una història relacionada amb aquesta tradició que us volia contar, perquè a mi em va agradar molt. Es tracta d’una antiga llegenda xinesa.

 

Xang’e era la deessa de la lluna. El seu marit, Hou Yi, era també un déu conegut pel seu arc i les seves fletxes màgiques. Un dia, el Sobirà del Cel va enviar a Hou Yi a eliminar unes bèsties que atacaven a la gent. Per poder complir la missió, Hou Yi i la seua dona es van traslladar al món dels humans. Quan estava a punt d’enllestir la feina, hi va haver un imprevist: Al cel, van aparèixer 10 sols. Els 10 sols eren els fills del Sobirà del Cel, i s’havien posat allà només per divertir-se. La temperatura de la Terra va començar a ascendir de cop. Hou Yi va intentar demanar als 10 sols que només sortissin d’un en un, però no van fer cas. El món s’estava convertint en un infern i Hou Yi no ho va aguantar més. Va agafar el seu arc, apuntà amb la seves fletxes màgiques i disparà cap als sols. En va tombar 9 d’una sola tirada. L’últim sol va demanar perdó i Hou Yi va amagar el seu arc. Tot i que havia salvat el món, el Sobirà del Cel es va enfadar perquè en Hou Yi havia matat als seus 9 fills, i no el va deixar tornar al cel ni a ell, ni a la seva esposa. Hou Yi va acceptar quedar-se al món per seguir fent coses bones per al poble. No obstant, la seva esposa Xang’e se sentia molt insatisfeta per la vida al món, plena de misèria. Llavors Hou Yi va trobar una poció màgica amb la que es podria torna al cel. Desgraciadament, la poció era per només una persona. Ell no volia que només un dels dos pugés al cel, així que va decidir amagar-la. Però Xang’e va descobrir el secret. Tot i que ella estimava molt al seu marit, no podia resistir la temptació de tornar al cel. Quan va arribar la Festa de la Mitja Tardor, Xang’e es va beure la poció en secret. Ràpidament, va sentir que el seu cos es tornava més lleuger i va anar volant fins a la Lluna. Quan Hou Yi es va adonar que la seva dona havia pujat al cel sola, es va quedar molt sol i trist. Ell va seguir vivint a la Terra, ajudant al poble durant el dia i mirant a la lluna durant la nit. Xang’e també se sentia sola, i sempre que arribava la Nit de la Lluna, pensava en la vida feliç de quan havien estat junts. Fi.

 

Pos aquell cap de setmana vam tenir pont dijous i divendres, però resulta que aquí a Xina quan fas pont, després te toca recuperar-ho en diumenge o en dissabte. Així que els dos caps de setmana següents mos va tocar anar a classe en diumenge. Entenc que els hi agrade glorificar les dates importants amb més dies de festa, però això de que després te toque recuperar-ho, la veritat és que et mata el cap de setmana. Justament esta setmana que acabem de passar ha sigut la festa nacional, i només mos fan recuperar un dia perdut. Suposo que deu ser perquè és la festa més important... No ho sé, amb els companys de classe hem intentat treure diferents teories per explicar-ho però no mos hem aclarit. Ara crec que fins al Nadal no hi ha més festes; ja està bé, perquè és horrible això de quedar-te sense cap de setmana. Durant la festa nacional tot ha estat decorat amb la bandera xinesa i amb les típiques llanternes roges. Moltes parelles se casen, i sempre sents coets quan hi ha una boda. La primera nit de la festa vam anar a veure els focs artificials. Molt bonics, dels millors que he vist mai. Però, en realitat, m’esperava una mica més dels que van ser els inventors de la pólvora i els focs artificials. Durant aquests dies m’hauria agradat viatjar, però per fer-ho necessito el passaport, i resulta que no el tinc perquè m’estan fent el permís de residència. En principi, demà me’l tornen, i és que el necessito per poder obrir un compte bancari al Banc de Xina per tal que m’ingressin els diners de la beca. Un follón.

 

Què més us puc contar? Ah, sí. Vam celebrar l’aniversari d’un amic i vam anar a sopar al “Hooters” de Shanghai. Hooters és una cadena de restaurants americana que se caracteritza per les mamelles de les seues cambreres. Les del Hooters de Shanghai no passen de lo que és una talla normal a Catalunya, així que ja us podeu imaginar com és la mitjana a Xina. Això sí, guapetes de cara, jeje! Allí va ser el primer dia que vaig poder tornar a menjar en forquilla i ganivet, casi em cau la llàgrima. A les teles també posaven partits de diferents esports del món occidental, i curiosament quan vam entrar estaven fent un partit de l’Espanyol que van acabar guanyant per penal, no me’n recordo contra qui. Després ne van posar un del Madrid que van començar perdent, però vam marxar abans que s’acabés. Tampoc recordo contra qui, però diria que el van acabar empatant o perdent. A la nit vam anar a celebrar l’aniversari a una discoteca per a guiris. Va estar bé perquè, a una tauleta pràcticament al centre de la discoteca, mos van portar gratuïtament pastís i un parell de còctels per a cadascun de natros. La música de les discoteques d’aquí no és que m’apassione massa, però a vegades t’amollen alguna perla com aquella nit, quan van posar un dels primers temes dels Backstreet Boys. LOL

 

Aquí tinc bons amics amb qui ja us vaig dir que solem quedar. Els nois de Tailàndia em van invitar l’altra nit a beure cervesa amb ells mentre escoltàvem cançons de Guns ‘n’ Roses, Skid Row, Bob Marley, Metallica i algun altre grup tailandès que encara no em sé el nom. A un d’ells li vaig ensenyar la cançó Marihuana de Porretas, i ara sempre em demana que li la cante. Una altra nit, vam anar a caminar per un parc amb Lü Ling Hui, la noia xinesa que vaig conèixer el primer dia, i amb Juan, un noi de Colòmbia. El parc estava completament a fosques, però de quan en quan mos creuàvem en gent que corria. Donava bastant de “yuyu”, sobretot quan te trobaves alguna persona assentada sola a un banquet. Un altre dia, vam anar a mirar un mercat de roba que estava dins d’uns magatzems. Era visualment impactant, molt de color, però els venedors xinesos es fan massa pesats intentant que compres. Un mos va estar seguint, pis amunt i pis avall, durant vint minuts com a mínim. I no va ser exactament allí, però a una botiga de roba em vaig comprar un jersei de la marca Kappa per 50 yuans, uns 6 euros... encara no tinc clar si és fals. I un altre dia, vaig anar amb una noia anglesa i una altra americana a visitar un mercat musulmà. Igual com al món occidental tenim el “China Town”, aquí tenen el “Muslim Town”. En realitat, era un mercat on venien menjar semblant al xinès, però on els venedors eren musulmans. Ara quan veig a gent de Turquia, Pakistan, o altres països musulmans, em semblen més semblants a nosaltres comparats amb els xinesos. És que són molt raros estos xinos! :P

 

Per anar acabant, dir-vos que em va tot prou bé, crec que ja m’he acostumat a tot, tot i que estic segur que encara em falta per veure moltes coses que em sorprendran. La pitjor costum dels xinos és anar tirant “gapos” pel carrer. En canvi, una cosa bona és que el seu esport nacional és el ping-pong, que a mi m’agrada molt. Hi he anat a jugar una vegada, amb els meus amics, però ara intentaré anar-hi més a sovint i jugar contra un xino de veritat. Ja he vist com juguen i hasta els més dolents semblen boníssims. Ah! Ja tinc nom xino! En caràcters xinesos s’escriu 杰拉德 i es pronuncia “Jié lā dé”, molt semblant a dir “Gerard”. Al principi no volia adquirir un nom xino, per allò de “Jo sóc Gerard aquí i a la Xina Popular”, però em vaig adonar que per a ells era realment molt difícil de pronunciar el meu nom i finalment em vaig decidir a adoptar un nom xinès, com la majoria de la gent occidental fa. A més, m’agrada perquè en realitat és el mateix nom. Sobretot el faig servir a la universitat, de cara als professors. Finalment, dir-vos que al gener he d’aprovar amb nota l’examen HSK4, quan l’últim que vaig fer va ser el HSK2, així que ara em toca estudiar xinès de valent. Espero poder combinar-me bé l’estudi amb tota la resta de coses que faig per aquí.

 

Bé, això és tot per avui. Fins el pròxim post,

 

Gerard Morales Arasa

 

PD: He vist 4 xinos dalt d’una moto! Sense cascos, òbviament.