El primer mes i una mica més

好久不见!

 

Pos sí, ja fa una mica més d’un mes que estic a Shanghai, el clima ja comença a ser més fresc i la veritat és que estes setmanes m’han passat volant. No us penseu que no vos enyoro, si cada dia penso en vatros! Però sóc conscient que no estaré a Xina realment durant molt de temps i per això el temps em passa ràpid. De fet, em vaig informant de com us va per allà, a l’altra punta del món, i en general sembla que tots esteu prou bé. Lo que sí que és una autèntica guarrada és això dels terratrèmols. Us juro que em bull la sang quan veig que als rics no els importa posar en perill la vida de milers persones només per guanyar més diners, i encara més si es tracta de les Terres de l’Ebre, llavors ja és personal... Però bé, us torno a escriure per contar-vos les meves anècdotes aquí a Shanghai. Ara ja fa unes quantes setmanes del meu primer post, sé que molts ja esperàveu el segon, però és que no sempre estic inspirat per escriure. Intentaré escriure més a sovint, però no prometo res! :P

 

Recordeu que al primer post us vaig dir que encara no havia vist la lluna? Pos va ser acabar de publicar-lo, sortir al carrer i veure-la! En realitat, veure la lluna a Shanghai és difícil perquè hi ha molts edificis alts, així que lo millor és trobar algun lloc més obert si la vols veure. Resulta que ara surto a córrer de quan en quan i aquí, al campus de la Universitat, hi ha una pista d’atletisme. Allà va ser on la vaig veure mentre corria. A la pista d’atletisme també trobes coses curioses. Acostuma a estar plena de xinos donant voltes, molts van caminant, i alguns ho fan en texans i roba normal. Això no hauria de ser cap problema, però realment hi ha tanta gent que dius: I no poden anar a caminar al carrer? Jeje! La veritat és que mentre vas corrent has d’anar fent ziga-zaga esquivant-los però, com a mínim, això ho fa una mica més entretingut. Lo més curiós són aquells que van caminant d’esquena, no ho acabo d’entendre, però suposo que deu servir per millorar l’equilibri o alguna cosa així. Com que al mig de la pista hi ha un camp de futbol, durant el dia hi ha gent allí jugant i durant la nit algunes persones van a seure o beure cerveses, tal i com faig jo amb els companys d’aquí. Als voltants de la pista hi ha barres per estirar, fer exercicis i hasta una paret que la gent aprofita per a jugar al frontó. A més, per allí també veus a gent practicant tai-txi, així que ara ja us podeu imaginar com està allò de ple. Per cert, esta setmana que ve començo classes de Tai-txi-txuan, o sigui, “tai-txi”, i també començo classes de Wushu, o sigui, “kungfu”, ja vos explicaré què tal.

 

Volia parlar-vos de la lluna, perquè el cap de setmana del 21 de setembre va ser el Festival de la Lluna o Festival de la Mitja Tardor. Resulta que el 15è dia del 8è mes lunar és l'anomenada "Mitja Tardor", la seva nit s'anomena "Nit de la Lluna" i és precisament la nit en què es pot veure millor la lluna plena. No és mentida. Els xinesos tenen la bonica tradició de quedar aquella nit amb els seus familiars per anar a contemplar junts la lluna plena, mentre mengen els típics “pastissets de lluna”. A més, és també una forma de comunicar-te amb la persona que trobes a faltar, perquè encara que estigueu separats, saps que els dos estareu la mateixa nit mirant la lluna a la vegada. Clar, si l’altra persona està a l’altra punta del planeta, la diferència horària farà que no pugueu mirar la lluna a la vegada, però bé, ja m’enteneu... Hi ha una història relacionada amb aquesta tradició que us volia contar, perquè a mi em va agradar molt. Es tracta d’una antiga llegenda xinesa.

 

Xang’e era la deessa de la lluna. El seu marit, Hou Yi, era també un déu conegut pel seu arc i les seves fletxes màgiques. Un dia, el Sobirà del Cel va enviar a Hou Yi a eliminar unes bèsties que atacaven a la gent. Per poder complir la missió, Hou Yi i la seua dona es van traslladar al món dels humans. Quan estava a punt d’enllestir la feina, hi va haver un imprevist: Al cel, van aparèixer 10 sols. Els 10 sols eren els fills del Sobirà del Cel, i s’havien posat allà només per divertir-se. La temperatura de la Terra va començar a ascendir de cop. Hou Yi va intentar demanar als 10 sols que només sortissin d’un en un, però no van fer cas. El món s’estava convertint en un infern i Hou Yi no ho va aguantar més. Va agafar el seu arc, apuntà amb la seves fletxes màgiques i disparà cap als sols. En va tombar 9 d’una sola tirada. L’últim sol va demanar perdó i Hou Yi va amagar el seu arc. Tot i que havia salvat el món, el Sobirà del Cel es va enfadar perquè en Hou Yi havia matat als seus 9 fills, i no el va deixar tornar al cel ni a ell, ni a la seva esposa. Hou Yi va acceptar quedar-se al món per seguir fent coses bones per al poble. No obstant, la seva esposa Xang’e se sentia molt insatisfeta per la vida al món, plena de misèria. Llavors Hou Yi va trobar una poció màgica amb la que es podria torna al cel. Desgraciadament, la poció era per només una persona. Ell no volia que només un dels dos pugés al cel, així que va decidir amagar-la. Però Xang’e va descobrir el secret. Tot i que ella estimava molt al seu marit, no podia resistir la temptació de tornar al cel. Quan va arribar la Festa de la Mitja Tardor, Xang’e es va beure la poció en secret. Ràpidament, va sentir que el seu cos es tornava més lleuger i va anar volant fins a la Lluna. Quan Hou Yi es va adonar que la seva dona havia pujat al cel sola, es va quedar molt sol i trist. Ell va seguir vivint a la Terra, ajudant al poble durant el dia i mirant a la lluna durant la nit. Xang’e també se sentia sola, i sempre que arribava la Nit de la Lluna, pensava en la vida feliç de quan havien estat junts. Fi.

 

Pos aquell cap de setmana vam tenir pont dijous i divendres, però resulta que aquí a Xina quan fas pont, després te toca recuperar-ho en diumenge o en dissabte. Així que els dos caps de setmana següents mos va tocar anar a classe en diumenge. Entenc que els hi agrade glorificar les dates importants amb més dies de festa, però això de que després te toque recuperar-ho, la veritat és que et mata el cap de setmana. Justament esta setmana que acabem de passar ha sigut la festa nacional, i només mos fan recuperar un dia perdut. Suposo que deu ser perquè és la festa més important... No ho sé, amb els companys de classe hem intentat treure diferents teories per explicar-ho però no mos hem aclarit. Ara crec que fins al Nadal no hi ha més festes; ja està bé, perquè és horrible això de quedar-te sense cap de setmana. Durant la festa nacional tot ha estat decorat amb la bandera xinesa i amb les típiques llanternes roges. Moltes parelles se casen, i sempre sents coets quan hi ha una boda. La primera nit de la festa vam anar a veure els focs artificials. Molt bonics, dels millors que he vist mai. Però, en realitat, m’esperava una mica més dels que van ser els inventors de la pólvora i els focs artificials. Durant aquests dies m’hauria agradat viatjar, però per fer-ho necessito el passaport, i resulta que no el tinc perquè m’estan fent el permís de residència. En principi, demà me’l tornen, i és que el necessito per poder obrir un compte bancari al Banc de Xina per tal que m’ingressin els diners de la beca. Un follón.

 

Què més us puc contar? Ah, sí. Vam celebrar l’aniversari d’un amic i vam anar a sopar al “Hooters” de Shanghai. Hooters és una cadena de restaurants americana que se caracteritza per les mamelles de les seues cambreres. Les del Hooters de Shanghai no passen de lo que és una talla normal a Catalunya, així que ja us podeu imaginar com és la mitjana a Xina. Això sí, guapetes de cara, jeje! Allí va ser el primer dia que vaig poder tornar a menjar en forquilla i ganivet, casi em cau la llàgrima. A les teles també posaven partits de diferents esports del món occidental, i curiosament quan vam entrar estaven fent un partit de l’Espanyol que van acabar guanyant per penal, no me’n recordo contra qui. Després ne van posar un del Madrid que van començar perdent, però vam marxar abans que s’acabés. Tampoc recordo contra qui, però diria que el van acabar empatant o perdent. A la nit vam anar a celebrar l’aniversari a una discoteca per a guiris. Va estar bé perquè, a una tauleta pràcticament al centre de la discoteca, mos van portar gratuïtament pastís i un parell de còctels per a cadascun de natros. La música de les discoteques d’aquí no és que m’apassione massa, però a vegades t’amollen alguna perla com aquella nit, quan van posar un dels primers temes dels Backstreet Boys. LOL

 

Aquí tinc bons amics amb qui ja us vaig dir que solem quedar. Els nois de Tailàndia em van invitar l’altra nit a beure cervesa amb ells mentre escoltàvem cançons de Guns ‘n’ Roses, Skid Row, Bob Marley, Metallica i algun altre grup tailandès que encara no em sé el nom. A un d’ells li vaig ensenyar la cançó Marihuana de Porretas, i ara sempre em demana que li la cante. Una altra nit, vam anar a caminar per un parc amb Lü Ling Hui, la noia xinesa que vaig conèixer el primer dia, i amb Juan, un noi de Colòmbia. El parc estava completament a fosques, però de quan en quan mos creuàvem en gent que corria. Donava bastant de “yuyu”, sobretot quan te trobaves alguna persona assentada sola a un banquet. Un altre dia, vam anar a mirar un mercat de roba que estava dins d’uns magatzems. Era visualment impactant, molt de color, però els venedors xinesos es fan massa pesats intentant que compres. Un mos va estar seguint, pis amunt i pis avall, durant vint minuts com a mínim. I no va ser exactament allí, però a una botiga de roba em vaig comprar un jersei de la marca Kappa per 50 yuans, uns 6 euros... encara no tinc clar si és fals. I un altre dia, vaig anar amb una noia anglesa i una altra americana a visitar un mercat musulmà. Igual com al món occidental tenim el “China Town”, aquí tenen el “Muslim Town”. En realitat, era un mercat on venien menjar semblant al xinès, però on els venedors eren musulmans. Ara quan veig a gent de Turquia, Pakistan, o altres països musulmans, em semblen més semblants a nosaltres comparats amb els xinesos. És que són molt raros estos xinos! :P

 

Per anar acabant, dir-vos que em va tot prou bé, crec que ja m’he acostumat a tot, tot i que estic segur que encara em falta per veure moltes coses que em sorprendran. La pitjor costum dels xinos és anar tirant “gapos” pel carrer. En canvi, una cosa bona és que el seu esport nacional és el ping-pong, que a mi m’agrada molt. Hi he anat a jugar una vegada, amb els meus amics, però ara intentaré anar-hi més a sovint i jugar contra un xino de veritat. Ja he vist com juguen i hasta els més dolents semblen boníssims. Ah! Ja tinc nom xino! En caràcters xinesos s’escriu 杰拉德 i es pronuncia “Jié lā dé”, molt semblant a dir “Gerard”. Al principi no volia adquirir un nom xino, per allò de “Jo sóc Gerard aquí i a la Xina Popular”, però em vaig adonar que per a ells era realment molt difícil de pronunciar el meu nom i finalment em vaig decidir a adoptar un nom xinès, com la majoria de la gent occidental fa. A més, m’agrada perquè en realitat és el mateix nom. Sobretot el faig servir a la universitat, de cara als professors. Finalment, dir-vos que al gener he d’aprovar amb nota l’examen HSK4, quan l’últim que vaig fer va ser el HSK2, així que ara em toca estudiar xinès de valent. Espero poder combinar-me bé l’estudi amb tota la resta de coses que faig per aquí.

 

Bé, això és tot per avui. Fins el pròxim post,

 

Gerard Morales Arasa

 

PD: He vist 4 xinos dalt d’una moto! Sense cascos, òbviament.