Hola! Vinc del futur i us porto un detergent o les meues històries. Què preferiu? Segurament voldríeu que us portés alguna cosa més útil si vingués d’un futur llunyà, però la realitat és que vinc d’un futur de només 7 hores més endavant, així que no tinc res millor que oferir-vos. No, tampoc tinc una màquina del temps, per tant la principal diferència entre el meu últim post i el d’avui és que el dissabte a la nit vau canviar l’hora i vam passar de portar-mos només sis hores de diferència a portar-mo’n set. Quin gran canvi, eh? Aquí a Xina no fem estes coses tan rares que feu vatros com és lo canvi d’horari, però m’he passat un rato estudiant-ho i crec que ja he entès com funciona. Suposo que no fa falta que vos ho explique, precisament a vatros que ho vau viure en directe i ho sabreu millor que jo, però diria que la cosa va anar més o menys així: A les vostres 2:00 AM aquí eren les 8:00 AM nostres, però a les 3:00 AM vostres, les vostres 3:00 AM van passar a ser les 2:00 AM vostres quan aquí eren les 9:00 AM nostres i les nostres 9:00 AM respectivament. Si algú s’està perdent en los càlculs que agafe la calculadora. Si no, proveu a llegir-ho ràpid i en veu alta que mola molt. Què dieu? Que preferiu lo detergent? La veritat és que se m’ha acabat. Lo qual me recorda que n’he d’anar a comprar. Arrodonint, aquí teniu les meues històries.
He triat el títol de “Els temps canvien” per a aquest post, no pel rotllo d’espaitemps del primer paràgraf, ni tampoc perquè pense que està canviant la meua manera de ser o que m’està afectant el fet de portar aquí a Xina 55 dies, 7 hores, 16 minuts i 42 segons, sinó simplement perquè el temps atmosfèric està canviant. Sí, cada vegada fa més fred, depèn una mica de la setmana, però en general les temperatures van baixant. Durant la llum del dia no sembla tan greu: T’aixeques de matí, obres la finestra i notes que és un bon dia, llavors penses que no et cal ni agafar la jaqueta per sortir. Després, arriba el migdia i les temperatures són tan agradables que fins i tot diries que pots anar en màniga curta pel carrer. Però en realitat tot és una trampa. Perquè quan comença a amagar-se el sol, els primers en notar el fred són els teus braços. Sense dir-te ni una paraula, ells mateixos et van demanant que els abraces. Estàs a fora al carrer, notes que tens les mans glaçades i t’adones que fa una mica de vent. Progressivament, la sensació de fred entra a dins del teu cos i aquest es va encongint lentament. A la nit, quan tornes a l’habitació i et quedes allà sentat, notes com els teus peus es van gelant, molt a poc a poc... Paro ja, no? Per sort, el meu edifici està dins de la universitat i quan surto de classe em puc anar a canviar ràpidament. Ara sempre que surto i és de nit, ja tinc el meu estimat buff completament en mode ON. Quan vaig a dormir també tinc la manta ben posada al llit i ara l’únic que em fa falta és comprar-me urgentment uns calcetins ben dobles, perquè els meus peus m’estan matant! Bé, suposo que tot això és lo normal a la tardor, però és que tinc entès que vatros encara esteu tenint calor, quina enveja! A més, uns companys m’han explicat que aquest juliol va ser dels més calorosos que hi ha hagut a Shanghai, i certament quan jo vaig arribar al setembre la temperatura era totalment d’estiu. Diuen que a l’hivern el fred és molt pitjor, però com que precisament és ara el “canvi de temps”, pos resulta que hi ha un constipat general, sobretot entre els estrangers, i mai saps qui serà el següent en caure. Reseu per mi.
Des de la setmana passada que la gent ja s’ha estat preparant per al Halloween. Discoteques i pubs ja tenen les decoracions preparades i tothom va a mirar disfresses a les botigues. Com que ells no celebren Carnaval, pos a Halloween van de qualsevol cosa, i el dissabte a un bar ja n’hi havien uns quants de disfressats. No sabeu lo raro que és veure a un xino disfressat de Jack Sparrow. Sí, les tradicions dels nord-americans s’imposen a tot arreu, i més a una ciutat tan occidentalitzada com Shanghai. Però tranquils, pel carrer he vist que a vegades se posen paradetes a vendre castanyes, així que jo també podré celebrar la Castanyada. El xino que les ven no s’assembla massa a la tradicional castanyera, ni les sabates li fan cloc cloc, però ja servirà. Al bar que vos contava que hi havien xinos disfressats de Jack Sparrow, Superman i altres personatges que la meva ment no vol recordar, va ser on vaig veure El Clásico, que és com el coneixen aquí. Em van acompanyar tres amics de la beca Confuci, però diria que cap d’ells no hauria vist el partit si no hagués sigut per mi. És un bar que està molt a prop de la universitat amb vàries teles on posen partits de diferents esports del món occidental. Tot i que la meitat dels clients són xinesos, està pensat per a un públic estranger. El nom: Koala Bar, ho diu tot. En realitat, tots els bars que hi ha per aquí són així; més que bars, són pubs. La cultura dels bars no existeix a Xina, així que lo més semblant que pots trobar per aquí són aquests pubs d’estil anglès/americà. La veritat és que estan molt bé, hi ha gent d’arreu del món, la música és bona, són xulos per dins, però el problema és que els preus són alts.
En fi, tornant al Koala Bar, vaig allargar-me allí el divendres per preguntar si podria veure el partit entre el Barcelona i el Madrid. Òbviament, ho vaig preguntar en xinès i el cambrer em va contestar preguntant-me que a quina hora el farien. Li vaig dir que a l’endemà a les dotze de la nit i llavors em va preguntar que quants aniríem a veure’l. Se pensava que només aniria jo sol, però li vaig dir que seríem uns tres o quatre, i ja em va dir que sí, que allí el podríem veure. No les vaig tenir totes fins l’últim moment. A més, al principi només vam arribar jo i un altre allí, els altres dos van venir més tard, però el senyor ens va posar molt amablement el partit a una de les teles. Com que n’hi han unes quantes, pos les teles no tenen veu i lo que sents és la música del lloc. A part, els únics del bar que miràvem aquell partit érem natros. Així que entre això, i els xinos disfressats per allí de festa, pos l’ambient no era molt futbolero que diguem, però com a mínim el resultat va ser positiu. Lo fort és que a l’endemà li vaig preguntar a un amic tailandès del meu edifici si havia vist el partit (té una camiseta del madrid), i va i em diu que l’havia vist a la tele de la seua habitació. Tots tenim tele a l’habitació, però jo no l’he encès mai ni m’hauria imaginat que podria veure el Barça-Madrid a un canal normal de Xina! La veritat és que també esperava trobar-me un ambient més animat i futbolero al bar, però si ho hagués sabut, hauríem anat a comprar cerveses al badulake i l’hauríem vist a l’habitació. Probablement, d’aquesta manera i amb les cerveses més barates, hauria enganyat a més gent per a veure el partit i hauríem sentit la retransmissió... en xino, però segur que mola.
Parlant de fútbol, l’altre dia vaig anar a una altra universitat de Shanghai a veure com jugaven els meus amics tailandesos a un petit torneig. Diria que la resta d’equips contra els que jugaven eren de només xinesos, però no ho puc assegurar, encara no sóc tan bo diferenciant-los. Jo havia anat allà només a mirar als meus amics, però com és normal, no vaig poder evitar fixar-me també en els altres partits entre asiàtics. Veure jugar a tots aquells equips va ser com llegir un poema: quin estil, quin control, quines passades, quin tiki taka, quin jogo bonito... Bé, a qui vull enganyar? Eren tots uns paquets. No com el F.C. Xerta que, per citar un exemple qualsevol, aquest mateix dissabte van guanyar 4 a 1, jujuju. Però la veritat és que allò del torneig encara va ser prou emocionant, perquè els meus amics van remuntar el primer partir que van jugar i a més el segon el van guanyar. A l’endemà van tornar a anar-hi a jugar les finals i van perdre. Van tornar tots mig lesionats... és que aquell dia no estava jo per animar-los.
Però això sí, lo que li fa falta al Xerta i en lo que són millors los xinesos que natros és en les animadores! Aquí hasta a les competicions més pachangueres està lo grupet de noies, totes vestidetes igual, que no paren d’animar alhora. La veritat és que quan les sents fan bastanta gràcia. Últimament, a les pistes de bàsquet de la universitat, cada cap de setmana fan uns partits que acudeix un munt de gent. Sembla una competició mig important, i no pares de sentir com animen i criden. Aquí les animadores ja són d’un nivell més alt, en pompons i tot. Jo diria que a aquí a Xina això de les coreografies agrada bastant. Ho dic perquè he vist altres grups de gent “ballant”(entre cometes), seguint com una coreografia al mig del carrer i en la música a tota pastilla. Les cançons passen de ser de música electrònica xinesa a música tradicional xinesa i viceversa en unes mescles que no saps on està el límit d’un estil i l’altre. Lo bo és que la gent que ho balla acostuma a ser gent gran, sobretot senyores, que jo diria que són les mares de les animadores que us deia abans. Precisament l’altre dia, un grup de senyores balladores salvatge va aparèixer a la pista d’atletisme mentre jo estava corrent. Cada vegada que passava per davant seu augmentava la velocitat, ara que no sé per quin motiu exactament...
A l’anterior post us vaig comentar que començava classes de Tai-txi-txuan i de Wushu (Kungfu). Molen molt. Són dos estils molt diferents però que te n’adones que comparteixen algunes característiques. Vam començar la primera classe de Tai-txi fent com uns exercicis de preparació. Havies d’anar fent uns moviments molt lents en los braços i mans, controlant la respiració, i al final juro que notava com si controlés energia en les mans. Lo professor mos va explicar que l’energia, o el “qi” (txi), sortia a través del centre de les nostres palmes de les mans. Com que el professor només parla xinès, la majoria de les coses que mos va explicar el primer dia no les vaig entendre, però realment semblava molt interessant tot lo que deia. A Tai-txi vaig en unes noies japoneses, que tenen més bon nivell de xinès que jo, però el seu anglès és una mica justet, així que hauria sigut difícil poder-me explicar tot el que havia dit el professor. Aquells exercicis de preparació no els hem tornat a repetir, i des de llavors hem anat aprenent diferents moviments de Tai-txi. Cada moviment és diferent, però els anem lligant i creem una seqüència des del primer fins a l’últim que hem après. Tots els moviments són lents però fluïts, coordinats en la respiració. Ja vos els ensenyaré quan torne, però per fer-vos una idea, vistos des de fora s’assemblen a les típiques postures de les arts marcials que coneixem de la tele. Per exemple, a un moviment fem la famosa posició de la grulla, i a un altre sembla que estiguis fent un Kamehame! XD La veritat és que és una classe que m’agrada molt. A més, el professor para molta atenció en mi i em corregeix les postures. Com que el tai-txi en realitat és una art marcial, moltes vegades m’ensenya la utilitat de fer bé una postura per defensar-se del suposat atac d’un rival.
Així, mentre el Tai-txi-txuan és lent i suau, el Kungfu és ràpid i dur. Per al Kungfu val molt la pena fer bons estiraments abans de començar. Comences aprenent els cops bàsics; un és en lo puny tancat i l’altre és en la mà oberta en los dits junts i totalment verticals, excepte el dit gros. Cada cop que fas sempre s’ha d’efectuar ràpid en el moment en què el mestre ho ordena. Els cops són moviments molt explosius. També està la forma del puny de grulla, que ja vos he comentat abans. Després d’això, hi ha tota una sèrie de posicions de cos que la veritat és que cansen molt. Bàsicament, consisteixen en: baixar molt el cul flexionant una o les dos cames, mantenir el tronc sempre vertical i en la direcció corresponent i, ocasionalment, practicar els cops de puny que he dit al principi. Per exemple, una posició és la del cavall. Obres molt les cames, baixes lo cul fins formar un angle recte en cada cama, tronc vertical, i aguantes allí com si estesses cavalcant, i llavors practiques los cops de puny. Una altra posició és formar un angle recte en una cama cap a endavant i l’altra cama estirar-la cap enrere, la qual és una posició de cames que també fem a Tai-txi. Es pot dir que a les dos classes lo que més treballem físicament són les cames. Després, al Kungfu, també fem una sèrie de moviments que recorden a la lluita. Aquí el professor també ens ensenya les utilitats defensives de cada moviment; les ofensives són més òbvies. L’última cosa que ens va fer fer era dificilíssima. En los braços oberts, havíem de pegar patades i arribar-mos a les mans. L’única que ho podia fer és una noia que és súper flexible i que ja havia fet Kungfu abans durant dos o tres anys. Ella és una noia d’aspecte asiàtic però que és dels Estats Units i que també ha vingut aquí amb una beca de l’Institut Confuci. Per tant, vivim al mateix edifici, mos coneixem i som amics, així que a vegades mos fa classes particulars a mi i a altres de Kungfu. En resum, tant lo Tai-txi-txuan com lo Wushu, per lo que he pogut aprendre de moment, es basen en una bona postura, coordinació, disciplina i control de l’energia... com a mínim!
Ja per acabar, dir-vos que la setmana que ve tinc los exàmens parcials. Després ja hauria de començar a estudiar per a un altre examen que tinc l’1 de desembre. I finalment estan els exàmens de gener que seran els més difícils. Així que no se quines històries podré continuar contant-vos que no siguen d’estudiar i estudiar. Voleu que vos ensenye xinès? Quan torne vos faig classes. Us ho faré baratet, jeje. En fi, que els temps canvien, les persones també, però quan penso en tots vatros, segueixo sent el mateix de sempre.
Que tingueu una bona Castanyada! I un molt bon Sant Martí! I no falteu a la proclamació de les Pubilles! Que encara que este any no puc ser el presentador, assistiré allí en l’ànima, ja ho veureu! ;)
Fins el pròxim post,
Gerard Morales Arasa
PD: Mentre escrivia això, ja no m’aguantava més del fred, i he engegat la calefacció a l’habitació per primera vegada. Ara ja estic calentet... :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada