Aventures orientals

我爬上长城去了！

PD: Atenció! Aquest primer paràgraf que ara mateix esteu llegint està sent escrit just després d’haver acabat l’últim paràgraf del post sencer. No conté cap spoiler, tranquils. El motiu és explicar-vos que des del meu post anterior fins a avui, he estat molt ocupat amb aventures que ara descobrireu, així com també amb la feina de classe, la qual només em permetia redactar una mica cada cap de setmana, mentre amb el temps apareixien i s’acumulaven noves anècdotes per contar, allargant-se així viciosament el procés fins que avui ho he aconseguit acabar. És per això que he tardat tant en tornar-vos a escriure, i és per això que enlloc de penjar diversos posts, ara us trobareu amb un post unes tres vegades més llarg de lo normal. Potser sí que hauria de traure un llibre... Bé, el següent paràgraf, el qual teòricament és el primer, va ser escrit a mitjans de novembre, o sigui, ja fa tot un mes. Per tant, us podeu fer una idea de lo que m’ha costat arribar fins aquí. Dit això, espero que gaudiu de la lectura! Muak! Muak!

 

Hola a tothom! Feia temps que no em llegíeu, eh? És cert que molts de vatros ja coneixeu algunes de les meves anècdotes gràcies a Facebook, Whatsapp o fins i tot Skype, però només aquí podreu trobar en exclusiva totes les històries ben desenvolupades, així que no deixeu de llegir. Abans de començar a explicar-vos les meues aventures orientals amb tota classe de detalls, una pregunta per als xertolins: Com va anar Sant Martí? Per si algú no sap de què estic parlant, Sant Martí són les festes majors de Xerta, les millors del món! A més, sembla que aquest any van ser especialment bones, o potser només tinc aquesta sensació per no haver pogut estar? No ho sé, sigui com sigui, em va saber molt de greu no poder assistir-hi, però també puc dir que no me’n penedeixo de res del que vaig fer a canvi. A l’últim post us vaig comentar que ara no tindria massa per explicar-vos per culpa d’haver d’estat estudiant, però al final resulta que han sigut les setmanes més interessants i divertides que he viscut a la Xina, amb moments que segur que mai oblidaré. Retrocedim una mica en el temps...

 

... fins a la nit de Halloween! Allò va ser increïble, una de les vivències més al·lucinants que he tingut aquí Shanghai. Resulta que havíem quedat amb uns amics per participar a una desfilada Zombi, bàsicament organitzada per gent occidental friki com natros. L’hora de quedada era a les 7 de la tarde d’aquell dijous, i qui diu tarde diu nit, perquè aquí a les 5 ja se fa fosc. Com que no tenia pensat fer molt tard perquè a l’endemà al matí havia d’anar a classe, jo em dirigia cap allí amb la idea de que allò seria simplement un petit entreteniment. El punt de trobada era en un bar situat en una mena de centre comercial, el qual es trobava al començament del carrer on havíem de fer la desfilada, precisament un dels carrers comercials més grans de Shanghai: Nanjing Road.  Portàvem en bosses a les mans el maquillatge i els accessoris que havíem comprat una setmana abans i, una vegada vam arribar al bar mencionat, mos vam començar a preparar. Com que havíem arribat una mica tard, la resta de la gent ja estava preparada i començaven a sortir al carrer. Així que natros mos vam haver de pintar la cara en cinc minuts i, finalment, vam ser dels últims en abandonar l’edifici. Mai m’hauria pogut imaginar el que m’esperava allà fora.

 

Imagineu-vos primer com pot ser un dels carrers comercials més grans de Shanghai... És de nit, les façanes dels edificis il·luminades amb lletres xineses gegants de tots colors, la calçada abarrotada per centenars i centenars de xinesos, sons i olors estranys complementen el paisatge. Pos bé, sortim els meus amics i jo al carrer descrit, disfressats de zombis, i comencem a notar que la gent mos mira. No podem veure a la resta del grup de la desfilada perquè sembla que ens han deixat enrere, però natros emprenem la marxa igualment i, de cop, mos sentim rodejats. Un munt de mòbils, tablets i càmeres comencen a aparèixer davant dels nostres ulls com a bolets. Allò mos va agafar totalment per sorpresa. Vam seguir avançant fent el paper de zombis, suposo que perquè no se mos va ocórrer cap manera millor de reaccionar, però jo al principi no podia evitar riure-me’n contemplant aquella situació tan surrealista que no em podia acabar de creure. Llavors, la gent mos va començar a demanar de fer-se fotos en natros i, a poc a poc, los quatre que érem mos vam anar separant. Tot i que intentàvem tornar a ajuntar-mos cada vegada que mos desfèiem d’algun manada de xinos, a les quatre passes ja mos tornàvem a separar. La parada de metro es trobava a l’altra punta del carrer, així que per sortir d’allí l’havíem de travessar sencer. Al final mos vam acostumar a la rutina: Avançaves una mica, algú te demanava fer-se una foto en tu, s’aglomerava més gent que volia fotos, sorties d’allí i tornaves a avançar. Realment mos vam sentir com a estrelles de cine. Semblava que forméssem part d’una empresa d’espectacles, sol mos va faltar passar el plateret. Finalment, vam arribar al final del carrer, vam entrar al metro i vam tornar a casa.

 

Va ser una experiència verdaderament flipant, sempre la recordaré. No sé quantes fotos em van poder arribar a fer aquella nit, però segur que més que mai. Al facebook estic etiquetat a unes quantes fotos que mos va fer una amiga, podeu buscar-les i veure alguns moments d’aquella vivència. Ara bé, que conste que no tot van ser zombis, xinos i fotos aquella nit, també hi va haver temps per a la Castanyada. Abans d’anar cap a la desfilada, vaig comprar castanyes al senyor que us vaig explicar l’altra vegada i després les vaig compartir amb els meus amics, explicant-los que això és el que fem a Catalunya el 31 d’octubre. Clar que no sé si ho recordaran amb el què vam viure després, però jo ja vaig complir. En fi, aquell mateix cap de setmana va començar una altra aventura amb la que tampoc havia comptat. Bryan, un company equatorià, em va dir que el següent divendres aniria amb uns amics a Beijing (Pequín), per visitar la capital xinesa durant uns dies. Vaig decidir unir-me a ells, i el dissabte vam quedar per anar a una estació de tren per comprar els bitllets. Vam anar fins allà, vam fer la cua pertinent, i llavors a la finestreta mos diuen que els bitllets no es poden comprar fins tres dies abans de la sortida del tren. Intentes fer les coses bé, en antelació, i ja veus. El que no sabíem és que, en realitat, aquell bitllet d’anada a Beijing estava maleït, després ho entendreu. Vam quedar que tornaríem a l’estació el dimecres que ve i, ara sí, canviem de setmana.

 

Setmana d’exàmens parcials. Dilluns, 4 de Novembre, 8:30 A.M., primer examen. El primer va ser de l’assignatura on treballem especialment la gramàtica, la comprensió lectora i l’escriptura, tot en lletres xineses, clar. Va resultar ser un examen clarament més fàcil de lo que hauria pogut ser. Ara només em faltava fer el de comprensió oral i el d’expressió oral. Els tenia els dos el divendres al matí, així que disposava de tota la setmana per estudiar. Bé, també havíem d’anar a classe, que de festa no en teníem. El dimecres vam tornar a l’estació de tren a comprar els bitllets a Beijing. Algú més es va apuntar al viatge, i finalment érem: Dos equatorians, una equatoriana, una parella (equatorià i colombiana), un costa-riqueny, un mexicà, una croata i un català. Sembla un xiste, no? En total, 9 persones. Com la majoria eren sud-americans, mos parlàvem generalment en castellà, excepte quan parlàvem amb la noia de Croàcia. La qüestió és que ara ja teníem els bitllets. Eren d’anada i tornada, amb trens nocturns, de 12 hores de durada cadascun. Sortiríem de Shanghai el divendres dia 8 a les 7:30 P.M., tornaríem de Beijing el dimarts dia 12 també a les 7:30 P.M., i semblava que res ens podia aturar. Finalment va arribar el fatídic divendres. A les 8:30 A.M. vaig tenir l’examen de comprensió oral, i a les 14:10 P.M. vaig tenir el d’expressió oral. En aquest últim, em vaig posar bastant nerviós. Però estigueu tranquils, amics meus, al final totes les notes van tenir un final feliç: tot excel·lents. La veritable crisis d’aquell dia havia d’arribar a la tarde.

 

Què va passar? Arribem a l’estació de tren en una hora d’antelació; tranquils, ben preparats, en les maletes i tot lo fato. Mos posem a buscar a vore d’on sortia aquell tren, però no ho trobem, així que natros preguntem. Llavors mos contesten que aquell tren no sortia d’aquella estació. ¡¡¡¿¿Eh??!!!  O sigue, natros que havíem anat expressament fins a l’estació de tren a comprar els bitllets, per no comprar-los per Internet perquè així se suposa que és més segur, i al final resulta que el tren ni passava per allí? Per què no mos van avisar que el tren no sortia d’aquella estació a on sí que mos van vendre els bitllets? Suposo que perquè mos van veure en cara de xinos, així pel revés. L’altra estació estava a l’altra punta de la ciutat de Shanghai, era impossible arribar. Quan s’ha d’agafar un tren, se suposa que un surt de casa en temps per salvar un simple contratemps, no per després haver de recórrer no sé quants kilòmetres. Què vam fer? Anar corrents a cancel·lar els bitllets d’anada, dels quals només mos van tornar la meitat del preu. Lo pitjor era que fins l’endemà no hi havia cap altre tren cap a Beijing. Vam discutir què fer a continuació i vam acordar que no podíem ajornar el viatge. Així que vam decidir agafar el primer tren d’alta velocitat que sortís l’endemà al matí. Era més car, però no volíem perdre més temps, i ens vam assegurar que aquell tren sí que sortís d’aquella estació. Després fins i tot ens vam arribar a plantejar passar la nit a l’estació, però no era necessari. Vam tornar a dormir unes poques hores a casa i a les 7:00 del matí del dissabte dia 9 vam partir de Shanghai cap a Beijing. El viatge només va durar 5 hores.

 

Beijing literalment significa “Capital del Nord”, però no necessites saber xinès per saber que et trobes molt al nord, simplement perquè les temperatures t’ho confirmen. De dia fa el mateix fred que fa a Shanghai durant la nit. De nit, ni tot el meu equipament anti-fred habitual era suficient. Va ser una llàstima oblidar-se els guants. A classe ens han ensenyat que el govern va instal·lar un sistema de calefacció urbana a tota l’àrea metropolitana de Beijing, però sembla que això només afecta a alguns edificis, perquè jo no ho vaig notar. En fi, que per fi havíem arribat a la capital de la República Popular de la Xina. En baixar del tren, vam agafar el metro i vam anar cap a l’hotel on havíem fet la reserva. L’hotel va resultar ser millor del que m’esperava. A la recepció vam conèixer a un senyor xinès que sabia parlar una mica d’espanyol i el seu nom occidental era Manolo. Manolo diria que treballava per a l’hotel, tot i que no sabria dir què feia exactament. El seu nivell d’espanyol era bastant baix, crec que sabia millor entendre’l que no parlar-lo. Moltes vegades construïa frases en xinès i canviava alguna paraula que sabia en castellà, com “autobús”, encara recordo com la deia repetidament. Això sí, no només va ser simpàtic en natros sinó que també se mos va portar súper bé en dos ocasions, després us les explico. Com a curiositat de l’hotel, anant cap a les habitacions passaves per una sala tota decorada amb cartells comunistes antics, ja us ensenyaré fotos. Després de deixar les maletes, vam sortir a donar una volta per la ciutat.

 

Vam anar primer a la Plaça de Tian’anmen, coneguda a l’estranger per ser on es va fer la foto de l’home plantat davant d’una fila de tancs durant les protestes de 1989. Entre altres monuments, en aquella plaça està l’anomenada Porta de Tian’anmen, lloc on el líder comunista Mao va proclamar la República Popular de Xina el 1949, i la qual és l’entrada cap a la Ciutat Prohibida, que és un palau imperial, però com que ja era fosc, ja vam suposar que aquell dia no hi podríem entrar. Així que vam marxar de la plaça i vam anar a sopar. Després vam quedar amb una antiga professora xinesa de Bryan, l’equatorià que viu al meu edifici, i ens va portar a Donghuamen, el qual és un carrer estret i brut de Beijing ple de paradetes i de llocs de menjar. El major atractiu turístic d’aquell lloc és la venta d’escorpins fregits. I no només escorpins, també pots trobar cavallets de mar, aranyes, serps i altres rèptils. Estan clavats en pinxitos, i als escorpins els pots veure encara vius agonitzant abans que els posen a la fregidora. Realment no és que sigue un plat típic entre els xinesos, jo crec que és més aviat una costum provinent d’altres zones més desèrtiques o tropicals d’Àsia. En qualsevol cas, els vam provar. Sincerament, només tenien gust a fregit, eren cruixents i es pot dir que estaven bons. També ens vam atrevir a tastar una altra classe d’escorpins més grossos, de color negre. Éstos, en canvi, sí que tenien un gust propi, però no era bo, no us els recomano. Més tard, la professora de Bryan ens va portar a un llac dins la ciutat, envoltat de bars nocturns on podies veure a xinesos cantant o tocant. Per allí vam celebrar l’aniversari d’un dels equatorians i, poc després, ja vam marxar a dormir cap a l’hotel, ja que l’endemà al matí ens esperava un gran repte: pujar a la Gran Muralla.

 

De bon matí ens vam dirigir a l’estació d’autobusos que van cap a la Gran Muralla Xina. Allà mos van preguntar què preferíem: autobús ràpid o autobús lent? Allí natros sol veiem autobusos normals, omplint-se contínuament de xinos, i no ens podíem imaginar quina diferència hi havia. Vam pensar que potser l’autobús lent feia parades o alguna cosa així, i al final vam decidir demanar l’autobús ràpid. Paguem i l’home ens diu que el seguim. Ens apartem de l’estació d’autobusos i mos diu que pugem a un cotxe. L’autobús “ràpid” era un cotxe! A més, el cotxe era de 7 persones més el conductor, i natros érem 9. Així que a un lloc de tres van anar quatre, i jo vaig anar detràs al maletero. Així una hora. Però per fi vam arribar a la Gran Muralla Xinesa. Com que estàvem a la muntanya, fotia un fred de collons, los dits se mos gelaven. Per sort, anàvem a pujar escales... i quines escales! Altes i empinades. Si algun soldat va caure mai per allí pujant o baixant escales segur que es va matar. Fins i tot el mexicà va reconèixer que allò era pitjor que les piràmides del seu país. Però bé, la veritat és que va ser una gran experiència. De fet, crec que va ser el que més em va agradar del viatge a Beijing. Pujar allí dalt era una de les coses que sempre havia volgut fer, i les expectatives que tenia es van complir. Estar damunt d’aquella històrica i enorme construcció, veient com s’allarga com un drac serpejant per sobre les muntanyes, tot aquell paisatge... Fabulós. Va ser un altre moment que segur que sempre recordaré. És una llàstima que la major part de la muralla no estigue ben conservada, perquè segurament seria una passada poder fer un viatge recorrent-la tota per damunt. Natros vam estar per allí unes tres hores i després vam tornar cap a la ciutat.

 

A la tarde vam anar al Parc Olímpic de Beijing on, efectivament, es van celebrar els Jocs Olímpics de 2008. Vam estar voltant un bon rato per allà i finalment vam decidir tornar a descansar a l’hotel després de l’intens dia que havíem tingut. Com que no teníem ganes de sortir a buscar un restaurant per a sopar, vam decidir encomanar pizza per telèfon. Pizza xina, clar. Quan ja havíem demanat tot lo que volíem, mos diuen que no fan servei a domicili i que ho havíem d’anar a buscar. Aquí va ser quan Manolo, lo xino de l’hotel, mos va rescatar per primera vegada. Se veu que los dos que els hi havia tocat anar a buscar les pizzes, quan estaven sortint de l’hotel, a recepció se van trobar en Manolo i li van preguntar quina era la manera més ràpida d’arribar al lloc aquell. Llavors ell, sense pensar-s’ho dos vegades, los hi va dir: “Veniu!”. Va agafar lo seu cotxe particular i los va allargar a buscar les pizzes. Increïble poder-te trobar gent així. Després us contaré en què més mos va ajudar. Una vegada vam acabar de sopar, vam estar un rato fent zàping per la tele, mirant diferents programes: des de dibuixos xinos, passant per telenovel·les xines, hasta alguna pel·lícula en blanc i negre xina. Sí, tot en xino. No enteníem massa cosa, però era graciós quan sentíem alguna paraula que coneixíem. Després ja vam anar a dormir.

 

El matí següent mos vam aixecar bastant tard. En principi, no teníem pressa. El primer objectiu d’aquell dia era tornar a la Plaça de Tian’anmen i entrar a la Ciutat Prohibida, el palau dels antics emperadors de Xina, el qual no havíem visitat el primer dia perquè ja era fosc. Bé, travessem la Porta de Tian’anmen, qui diu “porta” diu “enorme portal”, i ens trobem a una mena de plaça emmurallada. Al fons de la plaça hi havia una altra “porta” que portava a una altra plaça semblant. Eren més o menys les 11:30 del matí i, com que realment anàvem una mica perduts, vam preguntar com s’arribava a la Ciutat Prohibida. Ens van dir que l’entrada estava una mica més endavant però que ja no es podia anar, que a les 11:00 en punt havien tancat ja l’entrada a més visitants. Així que, mos va tocar deixar-ho per a l’endemà i vam decidir anar al Mercat de la Seda.

 

Actualment, el Mercat de la Seda de Beijing és un centre comercial on venen de tot, però el producte estrella segueix sent la seda xinesa i també la roba en general. Com a curiositat, sense tenir res a veure en la seda, vam veure un mòbil tot personalitzat de Doraemon. No només tenia la forma del ninot, sinó que l’encenies i sonava la musiqueta, i per dins no parava de sortir lo dibuixet per les aplicacions. Tot i que Doraemon és japonès, los xinos n’estan enamorats, lo veus a un munt de llocs. Quan vam tornar a l’hotel, mos vam trobar en un problema. Estàvem a dilluns, la majoria mos quedàvem a Beijing fins al dimarts, però la parella marxaven avui i passàvem de ser 9 persones a ser-ne 7. El problema era que teníem tres habitacions triples, i per a l’última nit només volíem pagar-ne dos, però els de l’hotel no acceptaven que a una habitació triple dormissin 4 persones. Qui va acudir a la nostra ajuda? Super Manolo! Ell los va convèncer per a que els 7 poguéssem passar aquella nit en dos habitacions triples. Realment va ser el nostre heroi, i vam decidir que li compraríem un regalet per agrair-li tota la seua amabilitat.

 

A la nit vam quedar amb unes amigues del mexicà que estan estudiant a Pequín, també mexicanes. La zona de la seua universitat està una mica a les afores de la ciutat, o com a mínim no tan al centre, i allò de nit està bastant desèrtic, a part de que feia un tano de collons. Potser era el mateix fred de totes les nits, però el d’aquella nit me’n recordo especialment. Per sort, mos van portar a llocs calentets. Primer mos van portar a un bar tipo l’Ovella Negra de Barcelona. És un tipo de bar que també el trobes a Shanghai. Se caracteritza per ser un local amb poca llum, taules grans on seus amb els amics per beure cervesa i també menjar, música internacional tirant al rock, decoracions varies i sovint comunistes, banderetes de tots els països (la de Catalunya no la tenen) i, a més, i jo diria que lo més característic, estan totes les parets plenes de lo que ha escrit la gent que ha passat per allí, en diversos idiomes, fent servir un retolador permanent negre, o roig, que els mateixos encarregats del bar et donen si els hi demanes. Jo, per exemple, a n’este de Pequín vaig escriure: “VISCA XERTA!” i “ASKAMA ‘N’ RAMA”. Tinc la foto però, si hi aneu, ho veureu. Com us explicava, és un tipo de bar més enfocat a un públic occidental, però sempre sol haver algun que altre grup de xinesos també, com a tot arreu a Xina. Després les amigues mexicanes mos van portar a un altre local, una mica més tipo pub. Allà, vaig jugar una partida de futbolín amb els sud-americans, els quals no són massa bons, però va ser divertit. Després, un dels equatorians va aconseguir que li deixessin posar música del seu mòbil per a que sonés al local. Allò es va transformar en una “fiesta latina”. Jo no és que sigue massa bo ballant salsa, merengue i fato d’éste, però se va fer lo que se va poder. Al final vam passar una bona nit de festa a Pequín. L’únic mal és que a l’endemà havíem de matinar per poder visitar la Ciutat Prohibida.

 

Aquesta vegada sí que ens vam llevar ben d’hora. Començava l’últim dia a Beijing i el vam començar amb son i una mica de ressaca. Era la tercera vegada que trepitjàvem la Plaça de Tian’anmen, però per fi vam aconseguir arribar al nostre destí. La Ciutat Prohibida és tot un conjunt enorme de palaus, murs i places, de forma rectangular, construït just al centre de la ciutat. Quan es visita aquest lloc, normalment es fa el recorregut de sud a nord, fins arribar a l’altra banda. Aquest recorregut consisteix en anar passant d’una plaça a la següent, mentre vas veient els majestuosos palaus de cada plaça. A dins dels palaus no hi pots entrar, tot i que n’hi ha alguns que pots veure una mica del seu interior des de fora. Per exemple, al Palau de la Suprema Harmonia, des de l’entrada pots veure el Tron de l’Emperador de la Xina, considerat el centre de la Ciutat Prohibida, que a la vegada era considerada el centre del món. Em va costar bastant posar-me a primera fila per poder-li fer una bona foto, bàsicament perquè aquell punt en concret està abarrotat de xinos amb les seves càmeres, però al final ho vaig aconseguir.

 

Com que cada plaça de la Ciutat Prohibida està emmurallada, per anar d’una plaça a l’altra vas passant per les gegantines “portes”, i al final arribes a un parc. Després del parc ja estàs a la sortida, i llavors et fixes que davant teu hi ha una muntanyeta, amb un edifici també d’estil tradicional al cim. Aquella “muntanyeta” s’anomena Parc Jingshan, i la van crear els mateixos xinos amb la terra que van extreure quan van construir fa segles la Ciutat Prohibida. De fet, sembla ser que la van posar just allí perquè, segons les normes del fengshui, és favorable situar una casa al sud d’una muntanya. Com que ells volien fer els seus palaus just al mig de Beijing, però allí no hi havia cap muntanya, pos també van fer la muntanya. En fi, que també vam pujar al Parc Jingshan, i va valdre molt la pena, perquè d’allí dalt vam aconseguir unes magnífiques vistes de la ciutat.

 

Per una altra banda, el mexicà i la croata no van pujar al Parc Jingshan i van anar a visitar el famós Temple del Cel, el qual la resta no vam visitar. Em va saber una mica de greu, però bé, me’l reservo per la pròxima vegada que vagi a Beijing. A part d’això, quan es van retrobar en natros, ens van explicar que una mica més i els roben. Havien sigut víctimes d’una clàssica estafa que fan als turistes. Primer se t’aproxima una xinesa guapa (també pot ser un noi) que sap parlar anglès i t’invita amigablement a acompanyar-la. Ella et proposa portar-te a un lloc on et fan “La Cerimònia del Te” o t’ofereix un passeig en el típic cotxet a pedals. En el cas dels nostres amics, va ser lo del cotxet. Finalment, quan ja has gaudit del servei, et demanen un preu desorbitat i, si et negues a pagar, es posen violents. Per sort, ells dos se’n van escapar sense que passés res greu. Jo ja havia sentit a parlar d’aquestes estafes, no només de Pequín, sinó també de Shanghai. Però on més clarament he vist que m’han intentat enganyar aquest tipus de noies guapes mafioses pel carrer ha estat a Pequín... o potser és que simplement volien lligar en mi? Ara sempre viuré en lo dubte.

Bé, ara ja sí que se'ns estaven acabant les hores a Beijing i encara ens faltava per fer una cosa molt important: Tastar el "Beijing kaoyà", en català: ànec lacat; el plat més famós de Pequín. Vam decidir anar a Wangfujing, un dels carrers de botigues més coneguts de la ciutat, esperant poder trobar un bon lloc on menjar el "kaoyà". Com que no anàvem sobrats de temps, vam entrar al primer restaurant que vam veure que el feien, l'únic problema era que era una mica car. Teòricament, és un plat que es menja amb unes petites creps on poses els trossets de carn, també les verdures, i després ho suques a una salsa abans de menjar-t'ho. Natros anàvem una mica justos de peles, així que no vam demanar ni les creps, ni la salsa, ni les verdures; només la carn. La cambrera mos va fer una cara rara, però finalment mos vam menjar "el pato laqueado, a secas", que era el que comptava. De fet, per acompanyar una mica, també vam demanar un petit bol d'arròs blanc al vapor cadascú, que pràcticament no costava res. Ah, sí! I de beure, res de vi, tots mos vam demanar una llauna de Coca-Cola. En sortir del restaurant encara teníem gana, i vam anar a menjar alguna cosa barata del carrer. Lo important ja estava fet.

Finalment, havia arribat l’hora d’abandonar Beijing. Vam passar primer per l’hotel a buscar les maletes i llavors mos vam acomiadar del nostre amic Manolo. Vam agafar dos taxis i vam anar cap a l’estació de tren. El viatge de tornada va ser tranquil, sense cap incident. Vam agafar el tren de les 7:30 P.M. que havíem reservat la setmana anterior. De la mateixa manera que originalment hauria d’haver estat la nostra anada, el viatge de tornada va durar 12 hores amb un tren nocturn. Paradoxalment, aquest tren al qual havíem de passar la nit dormint no era tan còmode com el tren d’alta velocitat de l’anada. Però el cansament que portàvem acumulat ens va ajudar a dormir. L’endemà dimecres dia 13, a les 7:30 del matí vam arribar a Shanghai. Allà cadascú va agafar la línia del metro corresponent per tornar a casa seva. He de dir que viatjar en sud-americans a vegades se pot arribar a fer una mica estressant de lo tranquils que van sempre, i això que ja sabeu que jo sóc molt tranquil. Si haguéssim anat amb una mica més de pressa, mos hauria donat temps a visitar el Temple del Cel, o el Palau d’Estiu, el qual diuen que és preciós, però també és cert que llavors no hauríem pogut gaudir tant de cada lloc, lo qual també s’ha de valorar. La veritat és que van ser uns fantàstics companys de viatge, amistosos i amables, i ara ja sé que tinc casa a una bona part d’Amèrica del Sud.

 

El viatge a la capital del nord no només m’havia deixat un bon grapat de records, sinó també un bon constipat. Us he dit que allà feia fred? No, em sembla que no ho us ho havia dit. En aquest sentit, va ser un goig tornar a Shanghai i sentir la calor del dia. Efectivament, tot és relatiu. Lo millor de tot era que l’endemà dijous m’esperava un altre viatge, aquesta vegada en direcció sud. En realitat, es tractava d’un viatget d’un parell de dies organitzat per la mateixa universitat, en el qual els de l’Institut Confuci podíem anar-hi gratuïtament. La zona a visitar eren els voltants de Shaoxing, una ciutat a uns 200km i pico al sud-oest de Shanghai. Des de temps immemorials, se veu que a Shaoxing fan un gran vi, llàstima que l’excursió no era per anar de bodega en bodega, sinó per visitar llocs emblemàtics; de fet, el vi ni el vam tastar. Ara bé, l’autèntica part negativa de tot allò per als del Confuci era que no només havíem d’anar a veure coses interessants, sinó també a aprendre, perquè més endavant hauríem de fer una exposició oral en xinès. Quin pal. Però la veritat és que va ser un viatge que va valdre molt la pena. A les 7:30 del matí, del dijous dia 14 de novembre, dos autobusos ens esperaven per sortir des de la nostra universitat.

 

Teníem un guia xinès que sabia parlar anglès, però els asiàtics que viatjaven en natros van dir que l’anglès no l’entenien massa bé, així que el guia va fer gairebé totes les explicacions en xinès. La resta d’occidentals ho vam acceptar perquè se suposa que estem aquí per aprendre l’idioma, però jo sóc dels que està a un nivell més baix en comparació, i pràcticament no entenia res, sincerament. Per sort, de quan en quan li preguntàvem algunes coses en anglès i així quedava més clar. La primera cosa interessant que vam veure va ser durant el mateix trajecte dalt l’autobús: Vam travessar el segon pont sobre aigua més llarg del món, el pont de la badia de Hangzhou, inaugurat el 2008. Com a curiositat, sembla ser que l’actual pont més llarg sobre aigua, inaugurat el 2011, també es troba a la Xina. A més a més, sense comptar sobre què es troben, la majoria dels ponts més llargs del món es troben a la Xina i, de fet, la línia de tren d’Alta Velocitat Pequín-Shanghai passa per sobre del més llarg de tots, així que lo més segur és que jo hi he passat també.

 

Cap allà a les 11:00 vam arribar a Lanting, literalment “Pavelló de l’Orquídia”, un lloc preciós on la naturalesa xinesa t’envolta. Hi ha un llac, rierols, un estany amb oques i tot està ple de canyes de bambú. En realitat, aquest lloc és conegut perquè al segle IV, concretament l’any 353, es va escriure el Lantingji Xu (Prefaci als poemes recollits al Pavelló de l'Orquídia), un poema que es va fer famós no només pel seu contingut, sinó sobretot per la seva exquisida cal·ligrafia. L’autor és Wang Xizhi, i el va escriure durant una de les trobades que es feien cada any en aquest lloc on ara natros mos trobàvem. En aquestes trobades, es reunien els poetes per escriure, tocar música i beure vi. A més, concursaven en un joc de beure: Posaven a flotar una copa de vi al rierol. Els participants seien al llarg de la riba. La copa anava flotant fins que es parava a algun lloc. El que estava assentat més a prop d’on s’havia parat la copa se l’havia de beure tota a Sant Hilari i després escriure un poema. Jo, més endavant, vaig llegir-me en anglès el famós poema de Wang Xizhi i em va agradar bastant. Us l’explico una mica: Comença descrivint la pròpia trobada dels poetes, que comparteixen els seus versos feliçment en un ambient paradisíac. Després reflexiona sobre com els moments de joia també queden enrere amb el ràpid pas del temps. Acaba explicant que totes les generacions, quan miren als seus avantpassats, poden descobrir en ells el mateix patiment. Aquí us deixo els últims versos:

Encara que el temps i les circumstàncies canvien,

la causa pel lament

sempre és la mateixa.

Aquells que en el futur llegeixin aquestes línies

també entendran aquest sentiment.

 

Ens van portar a dinar a un restaurant, amb el menú ja triat i tot pagat, igual que a la resta de menjades que faríem durant aquest viatge, i després ens vam dirigir a la muntanya Kuaiji, per tal de visitar el Mausoleu de “Yu el Gran”. Suposadament, Yu va ser el fundador de la primera dinastia xinesa que va existir, la llegendària dinastia “Xia”, i va regnar durant el segle XXI aC. Abans de convertir-se en Emperador, Yu va demostrar la seva vàlua controlant les inundacions a base de construir canals durant 13 anys per dominar els rius i els llacs. Es conta que era tan perseverant que, durant tot aquell temps, va passar tres vegades per davant de casa seua, on tenia la dona i un fill petit, i no es va parar cap vegada per no perdre temps. El seu Mausoleu inclou diversos monuments per la muntanya i, fins i tot, un temple on a vegades es fan cerimònies en el seu honor. Allà jo vaig conèixer a Maite, una noia de Bilbao que també està estudiant xinès a la universitat i que havia vingut amb l’altre autobús. Mentre caminàvem per allà, mos va començar a ploure. Per sort, jo havia previst agafar-me el paraigües per si de cas, i el guia va comentar que allò era símbol de que podia ser un bon marit. XD

 

La següent parada va ser el museu de Lu Xun, un escriptor xinès conegut internacionalment. Ell va nàixer el 1881 a Shaoxing, la ciutat de la zona que estàvem visitant. A principis del segle XX, Lu Xun va viure una època en què la Xina estava passant per un munt de canvis socials i reformes polítiques. La creixent industrialització del país i la millora en el sistema educatiu van provocar un notable augment de la classe mitjana a les ciutats. Durant aquells anys, es van consolidar moltes idees revolucionaries i també es va fundar a Shanghai el Partit Comunista Xinès, el qual actualment governa el país. Tot i que Lu Xun havia començat a estudiar medicina al Japó, va decidir deixar els seus estudis per dedicar-se a escriure a favor del moviment revolucionari. Com a escriptor, ell entenia la literatura com un mitjà per reformar la societat i la cultura xinesa. En aquest sentit, com en aquell temps la llengua escrita era diferent de la llengua oral, Lu Xun defensava que s’escrivís igual que com es parlava. No només això, fins i tot va voler abolir l’ús dels caràcters xinesos, mostrant-se partidari de fer servir les nostres lletres llatines com a sistema d’escriptura. La seva obra està composta per relats breus i assajos. Els seus dos relats més famosos són Diari d’un Boig i La Verídica Història de A Q. Per desgràcia, tota aquesta informació tan interessant d’aquest personatge no la vaig poder aprendre al museu, perquè allà bàsicament només hi havia fotos de la seva vida i damunt totes les notes estaven en xinès. Penso que és interessant estudiar literatura i història, però un museu amb fotografies de la vida d’un escriptor, pos no em va fer massa el pes. Tot el que sé ho vaig buscar després a Internet, perquè us recordo que teníem la presentació oral. Això em recorda un lliçó que he après aquí amb els meus viatges: Quan vas a visitar un lloc, més val informar-se abans de totes les curiositats d’aquell lloc, així quan hi vas, pots gaudir-ho més.

 

A la nit vam anar a sopar a l’hotel de Shaoxing. Tenint en compte que els de l’Institut Confuci ho teníem tot pagat i que, contant els que s’havien apuntat de més, érem en total dos autobusos, em va sorprendre bastant que aquell hotel fos inclús millor que el de Beijing. Vaig compartir habitació amb Matt, el meu company d’habitació al dormitori de la universitat. Per a què canviar? Però abans d’anar a dormir, vam quedar uns quants per anar al KTV, el karaoke xinès. Anar al karaoke és una de les activitats d’oci preferides entre els xinesos, fins i tot existeix en el món dels negocis, i és molt diferent al concepte que tenim a occident. Per començar, solen estar situats en alguna planta elevada d’un gran edifici on puges amb ascensor. Després, en aquella planta, hi ha un munt de sales particulars de diferents mides, allò sembla un laberint de passadissos amb llums de colors. Una vegada a dins, enlloc de ser una mena de bar on també cantes davant de desconeguts, aquí tens tota una sala només per a tu i els teus amics. Ah, i abans d’entrar, demanes tota la beguda i aperitius que vols per al teu grup, i després t’ho porten a dins la sala. Com és normal, la majoria de cançons estan en xinès, però solen tenir també repertori en anglès. Jo vaig xalar molt, i lo millor va ser quan un altre grup de gent del nostre viatge va envair la sala. Sense saber-ho, havíem anat els dos grups al mateix karaoke. Allò es va convertir en una gran festa.

 

L’endemà divendres dia 15, vam esmorzar a l’hotel i després vam marxar cap a Hou Shan, literalment la Muntanya del Rugit, tot i que en realitat fa referència al lladruc que fa un gos. És precisament per aquest motiu que, al peu de la muntanya, trobem una escultura on es veuen uns gossos rodejant un enorme cap de gos amb la boca oberta. De camí a la muntanya, veus algun llac i paisatges molt bonics, i també passes pel “Bosc dels Presseguers”, on molts xinesos venen a la primavera a veure els arbres en flors. Mentre anàvem pujant, vam descobrir un tauler gegant de Xiangqi, els escacs xinesos. El tauler estava dibuixat en una superfície de roca de la muntanya, i les peces eren grans pedres arrodonides amb el dibuix corresponent a sobre. Cada peça pesava bastant, així que els jugadors, a part de ser intel·ligents, també haurien d’estar forts per poder jugar.  Ara bé, lo més interessant de Hou Shan són unes roques estranyes que hi ha dalt de la muntanya. Formades de manera totalment natural, semblen uns menhirs d’aquells de l’Obèlix col·locats uns damunt dels altres, com en forma de T. És bastant impressionant, ja veureu les fotos. N’hi ha un que, segons la perspectiva, sembla un rovelló gegant.

 

L’últim paratge a visitar d’aquell viatge, va ser el Llac de l’Est, conegut per ser el millor del món en bonsais naturals. Lo de bonsais “naturals” es diu perquè el llac sencer, i tot lo que l’envolta, està fet de forma artificial, igual que passa amb un bonsai. A través dels anys, van anar tallant les roques i plantant arbres, creant així un jardí xinès gegant. L’activitat principal per als turistes en aquell lloc és pujar en una de les canoes i que el remer et porti a través del llac. El remer, alias el xino que conduïa la canoa, amb només els peus feia anar un rem per avançar, mentre que amb les mans dirigia el timó. En aquell lloc tan bonic, per cert, em vaig fer la foto que tinc de perfil al facebook. Veritat que és una monada? Després d’allí vam anar a un altre lloc a dinar i, finalment, vam tornar cap a Shanghai. Tot aquell viatge de dos dies em va agradar molt, especialment, perquè em va permetre conèixer el paisatge natural de la Xina, cosa que desitjava amb ganes des de feia temps.

 

Després d’aquelles aventures, els dies de classe tornaven a la normalitat. Però ha passat tant de temps ja, que encara tinc més coses per explicar-vos! Esteu contents o esteu cansats de llegir? He sentit “contents”? Endavant pos! El diumenge 24 de novembre vam allargar-mos uns quants a veure el “Marriage Market”, o sigui, el Mercat Matrimonial de Shanghai. Mercat Matrimonial? Sí! Un fabulós esdeveniment on la mercaderia són homes i dones que volen casar-se! Xinos i xines, i és clar! Resulta que per a la cultura xina casar-se és lo màxim, per això pràcticament tothom se casa. Les noies es poden casar a partir dels 20 anys i els nois a partir dels 22. Tot i que cada vegada hi ha més divorcis, tenir una certa edat i no estar casat a Xina està vist negativament per la societat. A més, quanta més edat tens més difícil és trobar parella, especialment per a les noies. Això és perquè si un noi pot triar casar-se entre dos noies, triarà la que és més jove, encara que l’altra tingui una millor feina. Per a aquest cas existeix una paraula bastant cruel: “shèngnü”, literalment “dona sobrant”, i es refereix a una noia que té més de 30 anys i que s’ha dedicat amb èxit als estudis i a la seva carrera però que segueix soltera. Encara que sigue guapa, els homes les prefereixen més joves. Cal dir que, actualment, tot això està canviant, però encara segueix sent l’objectiu de moltes, i també de molts, el casar-se lo més prompte possible encara que no trobin l’amor de la seva vida. En fi, a lo que anàvem...

 

Cada cap de setmana al Parc de la Plaça del Poble de Shanghai, té lloc el Mercat Matrimonial. Els pares del solter o de la soltera van allà i pengen un cartell on s’hi escriuen les característiques d’aquest. Entre les característiques sol haver: Edat, altura, treball, ingressos, educació, valors familiars, signe zodiacal xinès i personalitat. A vegades també hi ha una foto. Molts dels pares es queden allà i esperen que algú es fixi amb el seu cartell. Esta gent són autèntics “venedors” que volen explicar-te totes les bones qualitats del seu producte per tal de que el compris. En principi, acostumen a buscar compradors locals, però n’hi ha que també veuen en els estrangers una inversió segura. A mi, per exemple, una dona em va ensenyar fotos de la seva filla, que per lo vist estava estudiant a Àustria i residia en una bona barraca. Potser no hauria sigut una mala opció. Després, a una amiga que havia vingut en lo seu novio, una altra dona li oferia el seu fill explicant-li que era metge. La meva amiga li deia que aquell noi que tenia al seu costat era el seu novio, però la xina insistia dient que el seu era millor. I al meu company d’habitació Matt, qui ja té una novia xinesa a la qual no li feia gràcia que Matt hagués anat allí, una altra mare se li va posar hasta a plorar i tot, dient-li que no aconseguia trobar un marit per la seva filla. Un drama. Teatre? Qui sap. D’acord amb la cultura tradicional xinesa, per ells és molt important continuar el llinatge familiar, lo qual es fa més difícil tenint en compte la “política de fill únic” de Xina. Alguns pares s’obsessionen tant que fins i tot pengen el cartell sense el consentiment del seu fill o filla. Aquell diumenge va ser un dia plujós, però ells no es van moure d’allí.

 

El dimarts 26 de novembre vam tenir una activitat organitzada especialment per als de l’Institut Confuci: La Cerimònia del Te. Ens van portar amb autobús a una espècie de museu de Shanghai on també ensenyaven la típica cerimònia xinesa per preparar el te en un ambient relaxat. Es tracta de tot un ritual elegant i detallista que té un objectiu final tan simple com és el servir un te. Durant el procés, es cuida especialment que la qualitat del te que s’acaba oferint sigui excel·lent. Per exemple, recordo que omplien els gots d’aigua calenta i els buidaven diverses vegades per aclimatar-los. La temperatura de l’aigua diria que havia de ser entre uns 80 i 90 graus. Ens van ensenyar els diferents resultats: Si l’aigua estava massa calenta, totes les fulles es quedaven baix; si l’aigua estava massa freda, totes les fulles es quedaven dalt; si l’aigua tenia la temperatura perfecta, les fulles quedaven repartides per tot el got. D’aquesta manera, l’aroma i totes les propietats de la planta s’impregnen millor en l’aigua. Ens van donar a provar diferents tipus de tes: te verd, te gelat, un te picant... i alguns de nosaltres també van poder preparar-ne una mica seguint els diversos passos. Al final, gairebé tothom va haver d’anar a fer un riu. És el cicle de les aigües que tornen al seu origen.

 

La primera setmana de desembre vam fer les últimes classes d’arts marcials. Va ser una llàstima que duressin tan poc de temps, sobretot tenint en compte que només fèiem una hora i mitja a la setmana de cada classe. El dilluns dia 2 tocava l’última de Taijiquan (Tai-txí), en la qual teníem l’examen final. L’examen consistia en fer tota la sèrie de moviments que havíem anat aprenent, des del principi fins al final. La sèrie completa feia un total de 24 moviments diferents. El professor tenia una forma molt curiosa de posar la nota. Si ho feies bé apuntava una estrella, si ho feies justet apuntava un triangle, si suspenies no ho sé, no va suspendre a ningú més que als que no van vindre. Jo vaig aconseguir una estrella. No sé si hi havia alguna cosa millor que l’estrella... dos estrelles? Tampoc sé si aquell sistema se l’havia inventat ell o és algo comú en les escoles d’arts marcials xines. D’altra banda, l’endemà dimarts a Wushu (Kungfú), directament no mos va posar cap nota. Potser és de lo malament que ho fèiem. A més, a l’última classe només vam començar sent la companya que ho fa super bé i jo, més una altra noia que va arribar tard. Sí, una mica trist... La resta d’alumnes s’ho van anar deixant per la falta de temps per practicar.

 

Els moviments de Wushu són molt difícils de perfeccionar, sobretot si només ho practiques un dia a la setmana. A part, mentre que a Taijiquan vam fer des del principi la sèrie on cada vegada que apreníem un nou moviment repetíem els anteriors, a Wushu anàvem aprenent diferents moviments sense lligar-los entre ells, i per això els oblidàvem més fàcilment. Precisament l’últim dia ens va acabar d’ensenyar com una petita sèrie, però és complicat recordar-ho tot. I no, no vam fer cap combat. Se veu que necessites estar tres anys entrenant durament abans de ser capaç de fer alguna cosa mínimament semblant a lo que la majoria dels mortals entenem per Kungfú. Està clar que aquells cursos eren només una introducció a aquell món, per començar a entendre com funcionen, i a mi ja em van satisfer. Especialment el Taijiquan que, tot i que dubto que segueixi estudiant-lo a Catalunya, m’agradaria anar practicant de quan en quan el que vaig aprendre. El Taijiquan forma part de lo que en xinès s’anomena “qigong”, una paraula que es refereix a les disciplines on es practica el control del “txi”, que és l’energia que aconseguim a través de la respiració. Es diu que la pràctica regular del “qigong” ajuda a millorar la salut, el teu estat i com et sents, i jo ara també ho crec.

 

Per si ja ho havíeu oblidat, encara havíem de fer la presentació oral del viatge a Shaoxing! No! Tocava fer-la aquella mateixa tarde d’aquell mateix dimarts dia 3 de desembre. Per a què enganyar-mos? El meu grup i jo la vam preparar la nit abans. És més, aquell cap de setmana encara estàvem dubtant de si realment anava en serio o no allò de que s’havia de fer una presentació. Finalment, durant el dia anterior mos vam organitzar sobre qui se n’encarregava de cada part, en total érem quatre al grup, i mos vam posar a treballar. A mi em va tocar parlar sobre els dos primers llocs que vam visitar. Vaig decidir contar-ho com si fos una història, explicant el que havíem viscut i alhora aportant la informació principal de cada lloc, una mica com ho faig aquí al blog. Redactar el text en xinès va ser una feina dura, bàsicament perquè al meu nivell no estem acostumats a escriure redaccions així. Com la majoria dels de la beca Confuci tenen bastant més nivell que jo, i damunt al meu grup hi havia un altre del meu nivell, no teníem massa esperances de treure bona nota. El moment de les presentacions va arribar, tots estàvem una mica nerviosos. Va haver algun grup que fins i tot no es va presentar. Quan mos va tocar a natros, vam sortir i vam fer la nostra exposició oral, cap anècdota a contar. Quan tothom va acabar, la tutora va i mos diu que féssem votacions per triar al grup que ho havia fet millor. Sí, vam guanyar natros. Suposo que van considerar el plus de dificultat afegida pel nostre nivell i, de regal, la tutora mos va donar uns ossets de peluix als guanyadors. Com si estéssem a la fira, igual. Als següents grups que ho havien fet millor els hi van donar uns obrecartes i uns clauers, tot de la marca Universitat Jiaotong de Shanghai.

 

Bé, ja anem acabant... El divendres d’aquella setmana, i per a que no perdeu el fil, el dia 6 de desembre de 2013, va ser un dia de rècord. No per res positiu, sinó tot al contrari. Aquell dia va ser el que hi va haver més contaminació a Shanghai des de que jo vaig arribar. Crec que ja us he comentat més d’una vegada que al cel de Shanghai gairebé sempre sembla que hi hagi boira de la contaminació que hi ha. El mateix passa a Pequín, és com una visió d’aquelles d’un futur esgarrifós. A Internet pots consultar el gràfic que indica la quantitat de contaminació a l’aire. Normalment a les capitals xineses l’índex sol estar bastant alt, però és que aquell dia a Shanghai se’n va sortir del límit. A Pequín, en canvi, la qualitat de l’aire estava prou bé aquell mateix dia. Les recomanacions van ser intentar no sortir de casa, no ventilar les habitacions i, en cas de sortir al carrer, posar-se mascareta. Com que jo no me n’havia comprat, vaig fer el que faig a vegades que és tapar-me la boca amb el buff. L’endemà la tutora ens va fer arribar mascaretes a tots els del Confuci, però llavors l’índex de contaminació ja havia tornat a la normalitat. Certament, és una característica bastant desagradable de les ciutats xineses, que jo espero que d’aquí uns anys ho solucionen apostant per vies ecològiques i sostenibles. Però actualment és una situació que fa que no et vinguin massa ganes de quedar-te vivint allà durant molt de temps, perquè ja se sap que a la llarga tot això són problemes per a la salut. Precisament fa unes setmanes vaig decidir deixar d’anar a córrer a la pista, perquè llavors encara tragava més aire al obrir més els pulmons. Fins que no torni a Catalunya, seguiré practicant una mica els exercicis de Wushu, que tot i que cansen les cames, no requereixen una respiració tan forta.

 

Aquell cap de setmana va ser el Xerta Rock, el qual em va saber molt de greu perdre’m. Sé que hi va haver un gran treball de preparació i que va anar molt bé. Per la meva banda, ahir diumenge 15 de desembre, jo també vaig anar de concert. No era exactament del mateix estil... Parlant clar, va ser una òpera xina. Concretament, del gènere anomenat “Òpera de Pequín”. Es tracta de tot un espectacle escènic que integra cant, recitació, actuació teatral i arts marcials, on els actors van vestits i pintats de les formes més vistoses i extravagants que us podeu imaginar. La música, que serveix per marcar el ritme a l’espectacle, és tocada amb instruments tradicionals xinesos de sons aguts i amb una percussió constant molt sorollosa. Les veus també són generalment agudes però d’una gran potència que no decau en tota l’obra. Les coreografies, molt detallistes, inclouen salts i acrobàcies per representar combats cos a cos o amb espases i llances. Com més avança la obra, més espectacular es fa. Llàstima que només tinc vídeos del principi, perquè és que em van cridar l’atenció perquè no es pot gravar. Realment, va ser tota una experiència. De fet, l’Òpera de Pequín era una cosa que coneixia de les lliçons dels llibres de text i que tenia moltes ganes de veure. No m’ha decebut gens. Va durar tres hores i no m’ho va semblar. Era divertit quan algun actor cantava alguna part molt difícil i tot el públic es posava a aplaudir i senties alguns crits. En resum, un espectacle digne de veure.

 

Bé, benvolgut lector, ja has arribat a l’últim paràgraf. Espero que hagis gaudit del viatge. Per acabar, només comentar que... aquí està el Nadal, posa els teus somnis a jugar. Sí, segur que aquest any m’hagués tocat la loteria però no, no tornaré a casa per Nadal. Però tampoc ho necessito per poder passar les festes en família, perquè el dia 27 vindran els meus pares a visitar-me durant una setmana. Podrem passar el cap d’any junts i visitarem dos ciutats xineses molt a prop de Shanghai: Suzhou i Hangzhou. Ja us contaré què tal. Però tot això serà al pròxim post. Serà l’últim ja i l’escriuré des de Xerta, per a que tots el pugueu llegir. Ara no només he de passar el Nadal i els meus últims dies d’aquesta fabulosa estada a la Xina, sinó també estudiar molt per als exàmens finals. Fins ara les notes han anat molt bé, però l’autèntica dificultat ve ara. Així que estaré bastant ocupat fins que no torni. Tinc la sensació que tot això ja s’està acabant, i és que és veritat, i em sap greu perquè te n’adones que el temps realment ha passat volant, però també estic molt content perquè per fi ja podré tornar amb els meus. El 13 de gener de 2014 tornaré a estar per terres catalanes.

 

Ara sí, això és tot. Fins el pròxim post,

Gerard Morales Arasa, República Popular de Xina, Shanghai

 

;)